«Encara queda camí perquè el talent femení sigui visible amb total normalitat»

Què significa rebre el Premi Dona Referent?

Rebre aquest premi em fa molta il·lusió. Com a dona, soc plenament conscient que la trajectòria professional sovint comporta limitacions i dificultats afegides, i per això valoro especialment que es posi en relleu la feina feta. Com a científica, també és molt gratificant sentir el suport i la proximitat de la gent, perquè a vegades la recerca es viu des d’entorns molt allunyats del dia a dia de la població. I, finalment, com a manresana, aquest premi té un significat molt especial: tot i haver viscut molts anys fora per motius professionals, als Estats Units i a Barcelona, sempre he mantingut un vincle molt fort amb Manresa i hi torno cada cap de setmana. Aquest premi em fa sentir a casa.

Què la va portar a dedicar-se a la recerca biomèdica i en concret a la del càncer?

De ben jove vaig decidir estudiar Farmàcia, en part gràcies a la Lola Berna, que en aquell moment dirigia la farmàcia de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa i era la mare d’una molt bona amiga de l’institut. Durant la carrera vaig veure clar que em volia dedicar al disseny de noves teràpies, i em va fascinar especialment el camp de la teràpia gènica, pel fet de poder utilitzar gens com a tractament i aconseguir efectes més duradors en el temps. A més, el càncer és una malaltia que malauradament ha estat molt present a la meva família, i això també ha fet que visqui aquesta recerca d’una manera molt personal.

El seu treball se centra a trobar noves teràpies contra el càncer. En quin moment es troben avui els tractaments que desenvolupa amb el teu equip?

La teràpia més avançada en què he treballat és un tractament basat en virus modificats genèticament per destruir tumors sense provocar la malaltia associada al virus. La vaig desenvolupar durant la meva tesi doctoral, liderada pel Dr. Ramon Alemany, i actualment s’ha provat en pacients d’arreu del món amb tumors com el de pàncrees, coll o ull, amb resultats molt esperançadors. Ara el desenvolupament clínic està en mans d’una empresa americana.

Actualment, ja des d’una posició de lideratge, el meu equip treballa en noves teràpies CAR-T, que consisteixen a modificar genèticament cèl·lules del sistema immunitari perquè puguin atacar el càncer. La més avançada, l’ARI0003, ja s’està testant en pacients amb càncers de la sang en diversos hospitals de l’Estat. A més, hem desenvolupat altres teràpies, com l’ARI-HER2 per al càncer de mama i l’ARI-007, el nostre particular ‘agent amb llicència per matar’ tumors hematològics més complexos. Ara mateix estem ultimant tota la documentació per poder iniciar nous assajos clínics aquest mateix any.

Hi ha algun referent personal o científic que hagi marcat el seu camí?

Les persones que més han marcat el meu camí científic han estat els meus tres grans mentors: el Dr. Ramon Alemany, el Dr. Carl June i el Dr. Álvaro Urbano-Ispizua. He tingut la sort d’aprendre de persones brillants, molt generoses, que han confiat en mi i m’han ajudat a créixer tant científicament com personalment. Alhora, també em sento molt afortunada de poder treballar actualment amb dones referents dins la meva institució, com la Dra. Susana Puig, directora de l’IDIBAPS, la Michela Bertero, directora d’estratègia, i la Noelia Mateo, directora del programa de teràpies avançades. És molt inspirador tenir-les tan a prop en el dia a dia, i crec que plegades podrem avançar projectes molt interessants.

Ha hagut de superar obstacles específics pel fet de ser dona en la teva carrera?

Sí, crec que encara hi ha obstacles subtils però molt presents. En molts espais de decisió, com congressos, comitès o avaluacions de projectes, la majoria continuen sent homes, i això fa que, moltes vegades, potser de manera inconscient, s’acabin afavorint i donant visibilitat entre ells. És un cercle que costa de trencar i que fa que les veus femenines sovint tinguin més dificultats per ser escoltades i reconegudes. També m’ha passat moltes vegades d’estar en reunions importants o sent ponent de congressos envoltada gairebé exclusivament d’homes, i trobar a faltar més presència femenina en espais de lideratge. Just l’altre dia veia a l’article principal del Regió7 una fotografia de la festa de la Cambra de Comerç de Manresa on, a primera fila, hi havia nou homes i només una dona. És una imatge que impacta i fa pensar, moltes de nosaltres ens hem trobat vàries vegades en aquesta posició. Crec que hem avançat molt, però encara queda camí perquè el talent femení sigui visible amb total normalitat.

Creu que encara hi ha sostre de vidre en el món científic?

Sí, crec que encara existeix un sostre de vidre. De fet, és molt evident quan mires les dades: a les primeres etapes de la carrera científica, especialment en el camp de la recerca biomèdica, les dones som majoria. Per exemple, a l’IDIBAPS prop del 70% dels investigadors que cursen doctorats són dones. Però aquesta proporció disminueix molt a mesura que augmenten les posicions de lideratge, i se situa sobre un 30%. Això demostra que el problema no és la manca de talent femení, sinó les dificultats que encara existeixen per arribar i mantenir-se en espais de decisió i visibilitat. Crec que hem avançat molt, però encara queda feina per fer. Cal facilitar millor la conciliació entre la vida personal i la carrera científica, calen referents en posicions de lideratge, i cal continuar treballant perquè les oportunitats i el reconeixement depenguin només del talent i la feina feta.

Com creu que es poden despertar més vocacions científiques entre les joves?

Crec que és molt important que les joves tinguin referents femenins propers i visibles, perquè veure dones liderant projectes científics ajuda a pensar que aquest camí també és possible per a elles. També cal apropar més la ciència a la societat i a les escoles. En aquest sentit, fa anys que participo en una iniciativa anomenada 100tífiques, un programa que porta investigadores a escoles i instituts amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència. I també crec que actes com aquest, on es reconeix la trajectòria d’una científica, són importants perquè donen visibilitat a referents femenins.

Finalment, també hem de ser honestos amb les condicions de la carrera científica. És una professió molt vocacional, però també molt exigent: et demana molts anys de formació, marxar diversos anys a l’estranger i molta dedicació personal i, en canvi, no sempre ofereix l’estabilitat o el reconeixement professional que correspondria. Per això crec que, a més de despertar vocacions, cal cuidar millor el talent científic perquè aquestes vocacions es puguin mantenir en el temps.