«La immigració, agradi o no agradi, és una necessitat de la nostra economia»

Ha visitat el Bages i hi ha pogut trepitjar empreses i parlar amb empresaris. Quines preocupacions específiques li expressen?

La Catalunya Central és el territori que més he visitat en aquest mandat. Moltes vegades no s’és conscient del nivell d’empreses, empresaris i emprenedors que hi ha aquí, on es generen moltes oportunitats. Però hi ha qüestions que els preocupen, com les infraestructures, que no permeten treure tot el potencial a la regió. La bona connectivitat és necessària per poder contractar i continuar mantenint el creixement. En aquest sentit, si algú ha lluitat per la C-55 ha estat Esteve Pintó [president de Pimec Catalunya Central]. Jo he vist com ha fet quadrar els partits polítics sobre aquesta qüestió. I és que petites inversions al territori donaran un gran resultat. A Pimec en som molt conscients i intensos: quan el Govern va dir que volia fer un manifest sobre Rodalies vam dir que no, que un manifest és només una foto, i que el que cal és un pacte nacional sobre el tema ferroviari. Els empresaris del territori també expressen les seves preocupacions en ocupació i formació, perquè hi ha professions que necessiten uns perfils que no troben i més talent. En l’àmbit tèxtil, per exemple, quan fa poc es va tancar un cicle formatiu sobre aquesta matèria. La demanda de treballadors és el primer problema que tenen les empreses, i amb un atur de pràcticament el 10%, ens hauríem de preguntar què no estem fent bé. Crec que una de les apostes importants que s’ha de fer és fomentar l’accessibilitat de persones que puguin venir a donar resposta a les necessitats del territori, que té un potencial molt gran, i molta diversitat i transversalitat. És cert que hi ha sectors, com el del metall, que estan baixos de producció i a l’expectativa del que ha de passar, però la resta estan en records de feina. Una altra preocupació és la de l’energia, perquè hi ha demandes d’empreses que no poden ampliar la seva producció per mancances en aquest sentit. Sobretot al Berguedà i també a l’Anoia. No s’estan fent les inversions que s’haurien de fer per mantenir les infraestructures energètiques, amb totes les necessitats que poden venir en el futur perquè l’electrificació ja és clau. Necessitem més i millor connnnectivitat.

És un bon moment per a la pime tot i la inestabilitat geoestratègica?

Ens caldria més anàlisi. Quan estàs dins d’un canvi és molt difícil tenir perspectiva i si en tinguéssim el que hauríem de fer és aplicar polítiques per convertir els riscos en oportunitats. En això intentem treballar, perquè tenim un problema de dimensió a les nostres empreses.

Per què no creixen més?

A Catalunya i Espanya el 99,8% d’empreses són pimes. A Alemanya són el 99,7. No és una gran diferència, però quan entres en el detall t’adones que el 94% de les nostres empreses són micro; a Alemanya són el 82%. Quan comparem l’aportació de valor afegit brut per treballador en les empreses micro, a Alemanya són gairebé 70.000 euros, a França gairebé 60.000, 50.000 a Itàlia. Nosaltres, 40.000. Som pitjors? No, el problema és quan que legisles i no tens en compte la dimensió les empreses que tenen més capacitat de fer lobby incideixen per poder tenir avantatges. És el que passa amb la morositat, la contractació pública, la fiscalitat... Pimec ha aconseguit que per primera vegada les microempreses passin de pagar del 23% al 17%. Però és que la botiga del barri pagava percentualment més impostos que qualsevol corporació. Hem de crear condicions de resiliència, de creixement, de competència i de productivitat en les nostres empreses, que és on hi ha la mare dels ous. Tenim un nivell de productivitat molt dolent, per sota de Turquia. El PIB creix el 2,8%, però creix en suor, no en competència o en productivitat. És cert que el consum tiba, que creixem més que els països del nostre entorn, però la productivitat no millora, i això que per primera vegada hem tingut un preu de l’energia competitiu. Tot plegat ens suposa una feblesa estructural.

I quines son les fortaleses?

La capitalització, per exemple, que s’ha reforçat. Durant la crisi del 2008, la mitjana de capitalització de les empreses en els balanços era del 43-44%. Quan va arribar la de la covid, estaven en el 56% i per això va tenir una afectació molt menor que la del 2008. La incertesa t’impedeix sovint fer inversions, però també et fa tenir precaució de no prendre massa riscos. Però s’han de prendre més decisions per mantenir el control en situacions com és ara la guerra de l’Iran. Decisions que permetin que no s’inflacioni la nostra economia per no perdre competitivitat.

Les empreses estan més ben preparades ara per a una crisi duradora?

Depèn de quin sector, estan més ben preparades, però n’hi ha, com el dels vins, que pateixen tant la crisi per la guerra com pels aranzels. En l’anuari de la pime constatem que les nostres empreses estan en una situació més reforçada patrimonialment i en els seus balanços. Però compte: si a un arbre li dones un cop no el tombaràs, però si n’hi dones molts i el tronc no és molt ferm, probablement l’acabis tombant. Estem a l’entorn del 3% d’inflació, però si la guerra s’allarga i superem el 4% o el 5% entrarem en una situació diferent.

Parlant de riscos i també d’oportunitats, n’és una el gir en inversió cap a la defensa?

Segur. I a més a més, és necessari que les empreses tinguin aquesta estratègia. El món està canviant, i és una necessitat reforçar la defensa. Això no vol dir que les nostres empreses hagin de fabricar armes o bombes, sinó que han d’aplicar el que se’n diu economia dual, en què el teu producte pot tenir diferents aplicacions. I això és el que ens cal reforçar políticament. Els alemanys, que tenen un gravíssim problema a l’automoció, s’estan bellugant perquè aquesta indústria es pugui suplir en part amb defensa. A Europa es volen moure gairebé 800.000 milions d’euros al sector, quan el volum dels fons Next Generation eren 700.000 de deute mancomunat. A Catalunya estem fora dels circuits de la defensa, hi ha territoris de l’estat que ja tenen recorregut en el sector, però sense que hàgim de ser una indústria especialitzada sí que tenim empreses que han d’implicar-se en aquestes transformacions. Ara bé, el que demanem és que no passi el de sempre: que els ajuts i les polítiques caiguin en mans de només quatre. Això hauria de tenir un impacte molt transversal.

El canceller Merz anunciava una inversió en defensa a costa de la sanitat. Estem renunciant als valors europeus?

L’energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma, i quan es diu que s’invertiran 800.000 milions d’algun lloc els hauràs de treure. A Europa els nostres valors estan basats en l’estat del benestar, però n’hem de fer una gestió correcta, buscar-ne l’equilibri, perquè sinó podem caure en posicions molt extremes. Veiem el cas de França, que té un problema de model econòmic i de país. Allà, en el moment que es vol tocar qualsevol qüestió social hi ha grans mobilitzacions que impedeixen fer els canvis que es necessiten. Els nostres polítics han de veure com acompanyen aquesta necessitat de seguretat, perquè el món sembla caminar cap a veure qui és el més fort, amb els valors.

En aquest sentit com valoren la regularització de migrants?

Primer cal situar les coses en el seu lloc, perquè el problema és que hi ha una instrumentalització política populista de totes aquestes qüestions. I el que s’ha de fer és centrar el debat, i fer-ho amb dades, que és el que ens permet explicar el problema i després fer propostes. Del 2000 al 2023, Catalunya va perdre 50.000 persones de població activa, i es van crear 180.000 llocs de treball. Si no haguessin vingut 230.000 migrants, no hauríem cobert aquestes necessitats que té la nostra economia. La immigració, t’agradi o no t’agradi, és una necessitat de la nostra economia. És un fet objectiu. Dit això, necessitem una població migrada regulada, i que vinguin aquí amb les oportunitats per poder-se desenvolupar com a persones, que vol dir tenir un lloc de treball. Per això necessitem condicions regularitzades, en drets i en deures, no una regularització que suposi donar a la gent el reconeixement de vulnerabilitat. Perquè si fem que aquestes 180.000 persones que regularitzarem a Catalunya se’n vagin a la renda mínima haurem creat un problema molt important.

A Pimec li preocupa la pujada en les enquestes de l’extrema dreta?

Som molt respectuosos amb la política i amb les decisions de la ciutadania. El que ens preocupa, no només des de l’extrema dreta sinó també des de l’extrema esquerra, és que es facin propostes antisistèmiques. Compte amb posicions que l’únic que fan és alimentar-se de l’inconformisme. Per això el que valorem són les propostes de solució als problemes que tenim, vinguin d’on vinguin. Per exemple, sobre l’absentisme, es proposaven 60 milions per millorar el tema des de l’assistència primària i els Comuns han forçat el Govern perquè es retiressin. De l’extrema dreta no conec la seva aposta per a l’àmbit empresarial i sobretot per a la pime.

Parla de l’absentisme. Un informe sindical, amb dades de l’Idescat, posa en qüestió com aborda el tema la patronal i denuncia un excés de «presentisme», perquè el 50% dels treballadors treballa més enllà de la seva jornada laboral. Què hi ha de dir?

Que ho estan explicant malament i fan tripijocs. Nosaltres parlem de les incapacitats temporals i de les baixes laborals, que estan tipificades i documentades. No és res que ens inventem: són dades empíriques. És cert que el concepte ‘absentisme’ és molt ampli, i possiblement podríem tenir un debat sobre què considerem per absentisme. Però els sindicats no volen entrar en el fons del problema: nosaltres parlem d’ITs i de baixes laborals, i aquestes dades s’han multiplicat d’una manera extrema Pimec va posar aquest tema damunt la taula el febrer del 2024, amb tots els riscos, perquè era un tema tabú a Espanya. Però estem contents, perquè s’ha generat debat social, que era necessari. No és una qüestió contra el treballador, sinó un problema estructural. Sabem, perquè passa a tots els països, que quan baixa l’atur puja la baixa laboral. La gent se sent més segura i no té por d’agafar la baixa. Quan l’atur puja, la gent tem perdre el lloc de treball i de vegades, tot i necessitar-la, no agafa la baixa. El primer país europeu en baixes laborals és Noruega, on l’atur és del 4%. Però al darrere ja ve Espanya, quan el nostre atur és del 12%. Aquí també tenim un problema. Cal tenir consciència que això no va en contra de ningú, però que els recursos públics són un bé preuat que hem de preservar per utilitzar-los correctament. Una altra dada: més del 60% de les baixes de tota Espanya de llarga durada les tenim a Catalunya, perquè aquí les avaluacions no ens funcionen. Pimec va proposa l’any passat destinar 10 milions d’euros a aquesta qüestió, i enguany s’han resolt 6.000 expedients de 6.000 persones, de les quals s’ha pogut saber si tenien una llarga malaltia o no. El cost de l’absentisme és de pràcticament el 10% del PIB. És una barbaritat. En qualsevol cas, el que cas és parlar de dades, perquè si no s’alimenta el soroll.

Però als discursos populistes no els interessen les dades.

Per això els mitjans sou tan importants i per això la societat civil té una responsabilitat i l’hem d’assumir i hem d’aixecar la veu i explicar les coses. Per això vam fer el manifest del finançament, per això vam fer l’acte sobre l’aeroport. S’ha de treballar amb respecte per les minories, però sense condicionar els interessos generals, perquè llavors perdrem pistonada. I en un moment de canvi, no prendre les decisions o les accions que s’han de prendre és quedar-se enrere. Xina, per exemple, té una perspectiva del temps molt llarga i pren decisions i les executa. Hem de començar a veure aquest nou món i hem de veure els riscos que comporta per donar-hi respostes.