Joan Punyet Miró: "En la llibertat absoluta i en la intuïtiva trobo la pau creativa"

Joan Punyet Miró (Palma, 1968), net del geni català i guardià del seu llegat al món, compta amb una carrera artística iniciada als anys noranta als EUA en què cultiva la pintura, la poesia i fins i tot la música, disciplines que en el seu cas es retroalimenten les unes a les altres. I que combina de manera natural amb la difusió de l’obra del seu avi.

¿En què s’ha inspirat per crear l’obra artística de la tercera edició del Fòrum del Mediterrani?

Una obra artística ha de reunir per a mi tres factors essencials: poesia, color i volumetria. Per això, el primer que vaig fer abans de realitzar aquesta obra per al Fòrum del Mediterrani va ser trobar l’obra de Francis Picabia La Sainte Vierge, que és el primer automatisme cromàtic que existeix, la creació d’un dadaista que volia assassinar la pintura convencional i classicista. Aquest gest automàtic també es troba al llibre Los campos magnéticos, d’André Bretón i Philippe Soupault, que escriuen sense pensar. La meva obra és un gest automàtic, la intuïció pura que plasma un accident. Què hi ha més automàtic i més destructor que una tempesta al Mediterrani. Vaig pensar que l’essència pura del Mediterrani és violenta, imprevisible i inhòspita. I un cop de color blau sobre un paper artesanal em va semblar com fer un retrat de l’ànima del mar.

¿Hi ha més referències?

Evidentment hi ha el poema de Mallarmé L’Azur, una síntesi del cel blau Mediterrani i del mar. I aquesta poesia va suposar també una gran influència a l’hora de pensar quin tipus d’estructura desitjava fer. I finalment també em va influir l’obra del meu avi L’Or de l’Azur, de 1967, que emfatitza la importància del color blau i sintetitza el ball automàtic del pinzell de Joan Miró sobre la tela blanca enquadrat en un marc daurat, com si fos el color més important del món. I jo, nascut a Palma. I tota la vida a casa dels meus avis, amb el color blau del cel i del mar, ja que són factors que m’han conduït a realitzar aquesta obra tan visceral, tan directa i tan automàtica que és plena de frescor i dinamisme per a aquest gran esdeveniment del Fòrum del Mediterrani.

¿En el seu procés creatiu conviuen sempre l’impuls de l’automàtic i la reflexió sobre obres artístiques o literàries?

El que m’ajuda a crear és el món dels somnis. En segon lloc, la poesia que llegeixo. I en tercer lloc, la supraconsciència, l’accés al més enllà i a la dimensió que trobem després de la mort. Aquests tres factors m’acosten a l’eternitat i al buit. Llavors, a través del buit, l’oníric i la poesia puc visualitzar un gest etern, que escapa a la figuració per acostar-se a l’abstracció, per això crec sempre en l’intuïtiu i en el pròxim a l’automatisme.

¿Hi ha fronteres per a vostè entre les diferents expressions artístiques que cultiva, de la poesia a la pintura passant per la música ?

Poesia, pintura i música formen part d’un conjunt creatiu que en el meu cas es retroalimenten. Quan llegeixo un poema també el pinto. Quan componc una cançó, musico un poema que he escrit abans. I quan llegeixo un llibre intento aplicar la seva sinopsi a una pintura atorgant color a cada paraula. Aquesta és la força de la meva inspiració.

¿Se sent lliure o ha de regir-se per unes normes, tenint en compte que és la persona que representa Miró al món i el guardià del seu llegat?

Com a guardià de l’obra de Miró és la meva responsabilitat a l’hora de pintar i escriure ser fidel al seu llegat, que és la llibertat absoluta per damunt de tot i l’intuïtiu, allò que ve del cor, de l’ànima i de l’esperit. I allà és on trobo la pau creativa per arribar al moll del que anomeno un quadre poema o un gest automàtic.

¿D’on sorgeix aquesta idea que expressa de la supraconsciència?

L’any 1998 em van operar a cor obert a Nova York. El meu cor va estar fora del meu pit durant cinc hores i em vaig sentir flotar un metre per sobre del meu cos, entre la vida i la mort, en un purgatori. I des d’aquesta experiència un 25% del meu esperit mai va tornar a la Terra. Em vaig rendir a la vida, em vaig sotmetre a la ruleta de l’atzar. Ja no vaig contra corrent, no lluito. I abraço la vida com arriba. El que em passa és per obrir una altra porta en una pintura o en un poema. Això m’ha desvinculat del què diran.

¿Li va costar superar el pudor de mostrar la seva pròpia obra tenint com a avi un geni universal?

Va ser un avantatge entendre que Joan Miró està en la meva línia sanguínia i també en el meu subconscient, així com els dies que vaig passar amb ell a l’estudi i a Son Abrines envoltat de poesia i pintura. Després vaig haver d’allunyar-me de Mallorca i marxant cinc anys als EUA per començar a pintar el 1992, cosa que em va canviar la vida i va suposar una ruptura interior. Des d’aquell moment mai he deixat de fer-ho, perquè ho sento com una necessitat existencial. Per a mi no és un exercici banal. Començar amb Joan Miró sense allunyar-me d’ell va ser entendre el que em va ensenyar: la llibertat i la fidelitat a un mateix.

¿Quan està treballant a l’estudi s’ha imaginat alguna vegada en diàleg amb ell?

Sempre. Reflexiono sobre el que pensaria de les meves obres. I això m’ajuda a aconseguir una pintura més depurada, abstracta i pròxima al món de la poesia i el color, allunyant-me de la figuració. A l’estudi no tinc rellotge. Soc permeable a la vida i els seus avatars. I em deixo abraçar per l’accidental, per la veritat.

¿Compta amb persones de confiança que l’ajudin a validar les seves obres abans de mostrar-les en públic per primera vegada?

En la meva recent exposició de Manila vaig escriure un poema en anglès a la paret que va passar abans per cinc escriptors dels EUA que conec. A l’estudi, a l’acabar una pintura o una sèrie truco a crítics perquè em donin la seva opinió. I a partir d’allà destrueixo l’obra o hi continuo treballant o en la sèrie en què estic ocupat, perquè sempre treballo per sèries. Ara estic treballant en tres obres: Miró eròtic, Miró espiritual i Miró simbòlic. I després de l’exposició de Manila, en tres setmanes exposo a Tòquio i al setembre ho faré a Deià. I ja tinc al cap un nou projecte per a l’any que ve, una cosa totalment diferent.

¿Quina feina porta a terme a Successió Miró?

Ens vam ocupar de les tres fundacions, de Barcelona, Palma de Mallorca i Mont-roig del Camp, d’exposicions i també de publicacions. A París, ens encarreguem a més de denunciar les falsificacions de Miró que van sorgint, ja que cada vegada n’hi ha més i millors. I constantment col·laborem amb doctorats, professors, comissaris i investigadors que treballen en la vida i obra de Joan Miró.