Mariana Mazzucato (catedràtica d’Economia de la Innovació): «La gent no s’hauria de matar a treballar fins als 70 anys i després morir-se»

Un dels seus grans arguments és que l’Estat provoca molta més innovació de la que la societat li atribueix.

‘Podria’ generar molta més innovació. La majoria dels estats no són ‘estats emprenedors’, però podrien ser-ho.

No obstant, la principal queixa de gairebé tot emprenedor o empresari és el poc que els Governs encoratgen la innovació i l’emprenedoria: burocràcia, fiscalitat...

Són dues coses diferents. Una és la teoria que si veiem l’Estat com una entitat que senzillament arregla mercats, aquest és l’Estat que tindrem. Un que només posa tiretes. Però l’Estat pot modelar el mercat i, de fet, ho ha fet: Silicon Valley no existiria sense la inversió estatal. La pregunta seria, ¿Com dissenyem les estructures estatals per normalitzar el paper de l’Estat com un resolutor de problemes, i no un mer distribuïdor de diners?

¿Com fer-ho?

Amb una burocràcia més amable, per descomptat, però no és tant la burocràcia per si mateix, com el tipus de burocràcia. El meu argument no va tant de normativa, ni d’afirmar que l’Estat és bo ‘per se’, sinó de reconèixer la seva importància. No ho fem, no aprenem d’això, i només sabem fer-ho en l’àmbit militar. ¿Per què si podem anar a la lluna, no podem resoldre els problemes de la Terra? Perquè no ens importen. A tothom li preocupa la guerra, per això acabem trobant diners per a la guerra.

¿Per què ens costa tant trobar la tecla? Aquí, a Espanya, la impressió generalitzada és que cal fer 30 tràmits per a cada petita gestió.

¿Estàs segura d’això? Jo crec que això és propaganda.

¿Per què si podem anar a la lluna, no podem resoldre els problemes de la Terra? Perquè no ens importen. A tothom li preocupa la guerra, per això trobem diners per a la guerra

Mariana Mazzucato

— Economista

Els empresaris i emprenedors són molt insistents que farien moltes més coses amb menys frens.

Els encanta queixar-se. És cert que en països com Itàlia o Espanya, hi ha una burocràcia molesta, plena de normes i paperassa. Però això no significa que no es necessiti burocràcia. I sovint, els que es queixen no són precisament perfils innovadors, o sigui que busquen les excuses en qualsevol costat. La majoria de les empreses que es queixen només volen guanyar més diners, pagar menys impostos i tenir menys regulació. Aquest no és l’objectiu del Govern, és estimular la innovació i el creixement en tota l’economia, és crear un ecosistema emprenedor que integri els sectors públic i privat. El que frena el creixement no és la paperassa, és la falta d’institucions.

¿I una mica més de mentalitat nord-americana, potser? Cultura del fracàs, etc.

T’han rentat el cervell. Estàs repetint la propaganda. Tots els meus llibres proven de demostrar que tot això no és més que propaganda.

Només li trasllado el que percebo en l’ecosistema tecnològic català.

Són tonteries. El que diferencia els Estats Units és que van rebre enormes quantitats de finançament d’institucions públiques, una cosa que a Europa no en tenim. Quan parlo de l’Estat emprenedor, no em refereixo a l’Estat per si mateix, sinó a una xarxa descentralitzada d’unes 20 organitzacions estatals al llarg de tota la cadena de subministrament de la innovació. No es tracta de tenir o no cultura del risc, a Europa faltava un ecosistema d’innovació. Tenim bones universitats, però comptem amb molt pocs vincles seriosos entre ciència, indústria i govern. El que hauríem de fer a Europa és aprendre. La Xina ha après de l’economia nord-americana per al seu propi benefici. Europa no ho ha fet.

El que diferencia els Estats Units és que van rebre enormes quantitats de finançament d’institucions públiques, una cosa que a Europa no tenim

Mariana Mazzucato

— Economista

¿Què hauríem d’haver fet?

Deixar de malgastar diners públics i començar a pensar seriosament en com unir fons a nivell europeu, incloent-hi els de defensa, que ara són tan importants. A més, l’Estat hauria de començar a obtenir més retorn de les seves inversions, no simplement subvencionar. El meu últim llibre ‘La economía del bien común’ (Taurus) parla dels cinc principis que fomentarien una bona col·laboració publicoprivada. En essència, es tracta d’anar més enllà de la retòrica dels excessius impostos o regulació i la falta de cultura del risc. És pura xerrameca.

¿Com augmentar els fons disponibles? A Barcelona funciona bé la transferència tecnològica, però quan les empreses necessiten créixer, la majoria acaben venent-se a capital estranger.

¿Coneixes els fons SBIR als Estats Units? Cada departament governamental destina el 5% del seu pressupost a solucions innovadores de petites empreses. Això, aquí no existeix. Després, allà hi ha molt finançament vinculat a contractes orientats a resultats. Tenen fons de capital risc públics. En canvi, la crítica allà és que aquests fons estan molt enfocats a vendre ràpid o treure l’empresa a borsa. Hi ha grans empreses, sí, però falta molta innovació.

Aquí som al costat oposat, no? Finançament més pacient, però fons insuficients per crear empreses grans.

És cert, però això només significa que el diagnòstic ha de ser molt més matisat que simplement parlar de cultura de risc o burocràcia.

¿Què em diu de la intel·ligència artificial?

La manera en què s’estan desenvolupant els algoritmes actualment és molt problemàtica. Abans, si escrivies a Amazon: «Vull una taula rodona de fusta amb base de metall negra», et mostrava totes les possibilitats. Ara tot és contingut patrocinat. Veus el que volen que vegis a causa que el model de finançament s’està convertint cada vegada més en un model de patrocini, per no parlar de tota la informació que recopilen sobre tu o la privacitat.

¿Com es gestiona això?

No frenant la innovació. Això seria dolent. I suposa tornar a la narrativa falsa que els Estats Units innova i Europa regula. Això no és cert. De regulacions n’hi ha a tot arreu. ¿Com es dissenya una regulació que fomenti la innovació però que no perjudiqui les persones? Ho hem fet abans amb alimentació, medicaments... Senzillament, necessitem el mateix tipus de pensament.

¿Afavorirà llavors la IA aquest camí cap al bé comú?

Crec que sí. Almenys, en teoria. La IA pot ajudar amb diversos problemes relacionats amb el cicle hidrològic, per exemple. I pot ser de gran ajuda millorant l’eficiència i optimitzant processos que ens fan perdre el temps. Això sí, cal invertir i tenir Governs progressistes que pensin com utilitzar la IA per augmentar l’eficiència. No crec que hàgim de continuar treballant vuit hores al dia. La gent no s’hauria de matar a treballar fins als 70 anys i després morir-se, bàsicament.

No crec que hàgim de continuar treballant vuit hores al dia: la gent no s’hauria de matar a treballar fins als 70 anys i després morir-se, bàsicament

Mariana Mazzucato

— Economista

¿Veu la societat d’avui preparada per encaixar un canvi semblant? ¿Cobrar el mateix per treballar menys?

Sí, mentre l’economia continuï creixent i la IA contribueixi a aquest creixement, aquests estalvis seran possibles. No es tracta de no treballar, sinó de treballar menys hores. Elon Musk va guanyar un bilió. De diners n’hi ha, només que van a parar a molt poques persones.

A ‘La economía del bien común’ parla que aquest bé comú hauria de motivar les grans decisions. Soc jove, tinc 33 anys, però...

No ets tan jove. Jo vaig tenir dos fills als 33.

Em referia que potser no té gaire mèrit dir el següent, però crec que és el moment en què més crispat he vist el món des que tinc ús de raó.

Per això ho vaig escriure. Perquè la gent ha renunciat al bé comú i amb raó, perquè hi ha molta hipocresia. El llibre no prova de dir: ‘¡Treballem tots junts! ¡El món és meravellós!». No. Precisament, si no sabem com treballar junts és perquè no fem més que ‘bla, bla, bla’ i adherir-nos a objectius de desenvolupament sostenible que no ens prenem seriosament. Tots aquests problemes requereixen col·laboració, intel·ligència col·lectiva i aliances publicoprivades. No parlem del bé comú si no estem disposats a pensar com aconseguir-lo.

¿Ho veu possible, en un món amb cada vegada més perfils tipus Donald Trump o Vladímir Putin?

La suma no és més gran que les parts. No hi ha transformació, perquè no hi ha brúixola. El que vull dir és que no falten bones persones que intenten fer les coses bé, només que no aconsegueixen gaire. Continuen sent excepcions. En qualsevol cas: Trump és només un individu.

Sí, però votat per molta gent.

Els votants no són tontos, només estan enfadats. ¿Com recuperem la confiança? No rentant-los el cervell, sinó donant-los més confiança que realment sabem com resoldre els problemes correctament. Altrament, només sentiran ‘bla, bla, bla’.