«La nostra història fotogràfica comença al Liceu»

La Nit del Comerç, que té lloc aquest dilluns al pati del teatre Kursaal, reconeix enguany la trajectòria d’Expert Juanola Photomaton, una empresa històrica de la capital del Bages especialitzada en fotografies de carnet i pionera en el negoci dels videoclubs. L'establiment rebrà el Premi Comerç Emblemàtic.

Al llarg de la vostra trajectòria heu estat pioners en diversos àmbits d’un sector que està en constant transformació. Com us heu adaptat a aquests canvis?

A base de dedicació i constància. Al principi, la fotografia va començar en un moment en què aquí gairebé no hi havia material. Vam tenir la sort de comptar amb una parenta del Pertús, que ens ajudava a aconseguir màquines d’Andorra i de França, i així vam començar, a petita escala, en el món de la fotografia. Després tot va anar evolucionant també gràcies al meu avi i els seus sis germans, que van fundar la Cobla Bages i feien concerts de sardanes. Un dia, en un concert al Liceu, van conèixer els responsables de Photomaton, una empresa francesa dedicada a les fotos de carnet. Arran d’aquella trobada, vam poder portar el Photomaton a Manresa. Per tant, la nostra història fotogràfica comença al Liceu! En aquell moment érem molt pioners en aquest àmbit i aquella màquina avui es conserva al Museu de Terrassa. I, més endavant, a la botiga petita del carrer Guimerà, vam començar a tenir un expositor amb pel·lícules de vídeo i vam posar en marxa el servei de lloguer.

Tot això va anar canviant i es van anar centrant més en els electrodomèstics i productes electrònics…

Sí, més o menys ens hem anat adaptant als canvis, que han estat molt ràpids. És un sector que evoluciona a una velocitat descomunal, i això també el fa difícil. Les novetats surten i, al cap de quatre anys, ja han deixat de ser-ho: tot passa a la història molt de pressa. A vegades no tens ni temps de vendre una novetat, que ja n’ha aparegut una altra. La batalla d’aquest sector és, precisament, intentar seguir el ritme de tot el que canvia. En aquest aspecte també ens hem sabut posicionar, i ara mateix ens ve molt jovent a la botiga per les fotos de carnet i per imprimir en paper les fotos que tenen al mòbil. A més, entre els joves també s’ha posat de moda la fotografia analògica i les càmeres antigues, les de carret.

En una època en què tothom porta una càmera al mòbil i cada vegada es fan més compres per internet, quin valor afegit pot oferir avui un comerç com el vostre?

Nosaltres, l’únic que oferim, és estima. El més diferencial és que la gent ve aquí com si anés a casa seva: ve a veure la família Juanola. Ens coneixem, parlem amb tothom i, quan algú té un problema, ens en preocupem. Aquesta és una mica l’eina que ens queda: donar servei, escoltar la gent i intentar que tinguin els mínims problemes possibles.

Com a establiment històric de Manresa com veieu actualment el comerç de la ciutat?

La cosa està dura, perquè la mentalitat de la gent ha canviat molt. A les botigues antigues, la gent hi hauria d’anar a comprar perquè són negocis que contribueixen a la ciutat i donen vida als carrers, cosa que per internet no passa. La gent ho hauria de valorar i ajudar a preservar. No és tant una qüestió de si és més car o més barat, perquè en el fons nosaltres no som ni més cars ni més barats que internet. El que canvia és el tracte. Jo penso que el gran problema del comerç, en general, és que la gent ha perdut una mica el gust d’anar a comprar a les botigues. Cada vegada paguem més impostos, tot és més car i no guanyem prou per assumir tot el que hem de pagar. Resistir és complicat. Les empreses antigues que tenim una clientela fixa de fa molts anys, ho tenim una mica més fàcil, perquè la gent ve amb confiança. Però també t’has de saber fer visible i oferir alguna cosa diferencial. El comerç, si no és viu, s’apaga.

És la tercera generació al capdavant del negoci i té el relleu generacional està garantit. Què significa per a vosaltres donar continuïtat a un comerç familiar amb tants anys d'història?

Aquest és l’altre problema. Els pares ho passen tan malament per arribar a final de mes que els fills no ho volen continuar. En el nostre cas, el meu germà és 7 anys més petit que jo i als fills també els hem fet enganxar i per sort ens ve molta gent. Aquesta és la nostra essència: la constància és el que ens ha salvat. I la visió que van tenir el meu avi i el meu pare. Tots, més o menys, ens hem anat espavilant.