El cost del model català

L’Informe Fènix, que descriu amb precisió l’estructura productiva de Catalunya, hauria de sacsejar el país i generar controvèrsia. En canvi, la seva recepció està sent sorprenentment tèbia, en paraules de Xavier Roig, el coordinador de l’informe. Com si les conclusions que presenta fossin anecdòtiques. Com si no estiguéssim parlant del futur econòmic i social de Catalunya.

El document posa xifres a una realitat que molts ciutadans perceben cada dia: Catalunya creix, però els catalans s’empobreixen. El PIB total augmenta, la població també. Però alhora els salaris perden poder adquisitiu, la renda relativa respecte d’Europa retrocedeix, l’habitatge és cada cop més inaccessible, les infraestructures col·lapsen, també sanitat i educació.

Catalunya ha passat de 6,1 a 8,2 milions d’habitants entre 2000 i 2024 gràcies a la immigració estrangera. Si durant els anys noranta Catalunya va créixer en poc més de 100.000 habitants, la dècada següent va incorporar-ne prop d’1,3 milions. Avui els nascuts a l’estranger representen el 26% de la població. Es tracta d’una transformació demogràfica extraordinària.

El problema és l’estructura productiva. Durant anys, Catalunya ha apostat per activitats intensives en mà d’obra i de baix valor afegit: turisme massiu, restauració, serveis poc qualificats, construcció i indústria càrnia. Aquests sectors necessiten grans volums de treballadors i poden funcionar gràcies a salaris baixos. La immigració massiva ha actuat, en la pràctica, com una reforma laboral encoberta, garantint a determinats sectors un accés pràcticament il·limitat a mà d’obra barata. Marx ho anomenava exèrcit industrial de reserva.

Entre 1994 i 2024 els salaris reals pràcticament no han crescut, mentre que a Alemanya ho han fet el 24% i a Irlanda el 63%. Catalunya crea ocupació, però aquesta ocupació no es tradueix necessàriament en prosperitat. L’Informe Fènix planteja una dada molt preocupant: el 35% dels llocs de treball cobren sous massa baixos per a sostenir el cost dels serveis públics. La frontera es troba a l’entorn dels 30.000 euros anuals. Això significa que hi ha sectors aparentment rendibles que en realitat depenen d’una subvenció implícita. El que no paguen en salaris i cotitzacions acaba recaient sobre el conjunt dels contribuents.

Durant anys s’ha repetit que el creixement del PIB era sinònim de progrés. Però l’Informe Fènix ho desmenteix. Catalunya genera avui més PIB que mai. Però els catalans han perdut posicions respecte dels veïns europeus. L’any 2000 la renda per habitant de Catalunya se situava sis punts percentuals per sobre de la mitjana de la Unió Europea. Avui es troba sis punts per sota. La dada és devastadora. No es tracta d’una impressió subjectiva, sinó d’una dada objectiva provinent de l’Eurostat. Parlem d’una pèrdua relativa de dotze punts en poc més de vint anys. Mentre ens felicitem pel creixement agregat de l’economia, cada català produeix i guanya relativament menys respecte als seus equivalents europeus.

La productivitat ofereix un panorama igualment preocupant. Ja era inferior a la mitjana europea a començament de segle, però la distància s’ha ampliat amb el pas dels anys. Quan una economia creix perquè incorpora més persones a sectors de baixa productivitat, el volum total augmenta, però la riquesa generada per habitant tendeix a estancar-se. El país es fa més gran, però no necessàriament més pròsper. Les conseqüències d’aquest model són ben visibles: les llistes d’espera sanitàries arriben a xifres rècord, les infraestructures de transport presenten signes evidents de saturació, Rodalies acumula incidències constants, les autopistes es congestionen i l’accés a l’habitatge es fa molt difícil.

No tot és conseqüència del creixement demogràfic, evidentment. Però resulta difícil sostenir que afegir més de dos milions d’habitants en dues dècades no genera una pressió extraordinària sobre els serveis públics i les infraestructures. Mentrestant, bona part del debat polític continua girant al voltant dels símptomes sense voler discutir les causes. Els optimistes asseguren que no hi ha cap problema de fons. Els pessimistes consideren que els problemes són irresolubles. Uns i altres arriben a la mateixa conclusió: no fer res. Però els països no entren en decadència d’un dia per l’altre. Ho fan lentament. Acumulant errors i normalitzant situacions que haurien d’encendre les alarmes.

Fa gairebé un segle, Gaziel descrivia els catalans com un poble profundament sanxopancesc. Un poble pràctic, assenyat i treballador, però també excessivament acomodat en la gestió del dia a dia. Un poble que sovint prefereix l’adaptació a l’ambició, la prudència al projecte i la comoditat immediata als reptes del futur. Perquè el que desprèn la recepció de l’Informe Fènix és precisament aquesta manca d’esma col·lectiva. Les dades són preocupants. Els senyals d’alerta s’acumulen. Els problemes es multipliquen. Però els dirigents continuen fent com si res no passés.

Gaziel parlava d’una Catalunya que havia deixat de ser protagonista per convertir-se en espectadora. D’un poble que es deixava arrossegar pels esdeveniments en comptes d’intentar governar-los. D’una societat que perdia progressivament l’esperit necessari per defensar el seu futur. Potser exagerava. Però hi ha moments en què les seves paraules semblen escrites per descriure el present. El PIB total augmenta. Però cada vegada s’acumulen més desequilibris. I mentre el país continua creixent i el canvi de model productiu s’ajorna indefinidament, resulta inevitable recordar la imatge de Gaziel a Quina mena de gent som: la d’una flor marcida que va perdent les fulles una a una.