Un de cada tres espanyols necessita reformar la seva vivenda, però el preu frena el 78% dels que no poden fer-ho

La relació no és nova: viure en un parc residencial envellit augmenta exponencialment la necessitat de rehabilitació. I, si a aquest factor se suma la renda, la corba de probabilitat accelera la seva verticalitat, on els qui tenen menys diners tenen menys capacitat d’emprendre el cost, i, per tant, més tendència a residir en vivendes que no compleixen els estàndards energètics, de seguretat o accessibilitat.

Però, ¿quina és la dimensió real del problema? ¿En quins números rau la determinació que un propietari o inquilí realitzi finalment les reformes? I, exactament, ¿on és la principal barrera que les limita i que provoca que, una vegada superada, el 70% de qui rehabilita acabi fent una mitjana de tres o més reformes?

Aquestes qüestions són les que diagnostica l’informe ‘Radiografia de les reformes per millorar l’eficiència energètica de les vivendes a Espanya’, publicat aquest dijous per EsadeEcPol a partir de les microdades de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE, que identifica que més d’un terç de la població espanyola viu en una vivenda que necessita millores d’eficiència energètica, però no ha pogut emprendre-les.

En concret, el 35,4% reconeix que la seva llar requereix una rehabilitació que continua pendent, davant el 19,3% que sí que ha fet reformes en els últims cinc anys (la resta afirma no necessitar-les). L’estudi, liderat pels investigadors Isabella Becerra i Jorge Galindo, conclou que l’antiguitat de l’immoble és el principal factor que explica la necessitat de rehabilitar, mentre que la renda i el règim de tinença són els elements que acaben decidint si aquestes obres arriben a executar-se.

Un parc de vivendes envellit

L’explicació comença dècades enrere. Espanya compta amb un dels parcs residencials més envellits d’Europa, on el 61,1% de la població viu en habitatges construïts entre el 1961 i el 2000, etapa en què les normes de construcció amb prou feines incorporaven criteris d’aïllament tèrmic. No va ser fins a l’entrada en vigor de la Norma Bàsica de l’Edificació sobre Condicions Tèrmiques, el 1980quan es van introduir les primeres exigències en aquest àmbit, mentre que els estàndards actuals d’eficiència energètica no van arribar fins al Codi Tècnic de l’Edificació del 2006.

Aquest llegat es tradueix en el fet que avui, als habitatges construïts entre el 1945 i el 1960, la necessitat de reformes que està sense resoldre afecta el 53,2% de les persones amb rendes baixes, davant del 24,3% de les de rendes altes. La combinació de vivenda antiga i baixos ingressos concentra així el volum de demanda insatisfeta de rehabilitació, fins al punt que l’informe considera aquest col·lectiu com el principal objectiu de qualsevol política pública.

Viure en una vivenda anterior al 1980 incrementa en uns 23 punts percentuals la probabilitat de necessitar millores respecte a una de construïda després de l’any 2000.

En contraposició, quan els investigadors aïllen estadísticament l’efecte de cada variable, la fotografia canvia. Així, viure en una vivenda anterior al 1980 incrementa en uns 23 punts percentuals la probabilitat de necessitar millores respecte a una de construïda després de l’any 2000, un impacte molt superior al de la renda.

Però aquesta antiguitat deixa de ser determinant quan s’analitza qui acaba rehabilitant. Allà entren en joc altres factors: viure de lloguer redueix la probabilitat d’executar reformes en gairebé 18 punts, mentre que pertànyer al quartil de renda més alt la incrementa en una magnitud similar. En altres paraules, l’antiguitat genera la necessitat; la renda permet resoldre-la.

Viure de lloguer redueix la probabilitat d’executar reformes en gairebé 18 punts

Els diners emergeixen, de fet, com la principal barrera. El 78% dels que necessiten rehabilitar la seva vivenda i no ho fan afirma que el motiu és l’elevat cost de les obres. Molt per darrere apareixen altres obstacles, com la protecció patrimonial dels edificis o la dificultat per arribar a acords entre veïns.

La inversió inicial, un dels principals frens

L’estudi apunta, a més, que el veritable problema no rau únicament en el cost total de la reforma, sinó en la inversió inicial necessària per arrencar-la. Prop del 70% dels que finalment rehabiliten emprenen tres o més actuacions al mateix temps, una estratègia que permet repartir despeses fixes com llicències, bastides o projectes tècnics, seguint la lògica d’una economia d’escala. Aquesta tendència suggereix que moltes llars esperen a poder assumir un desemborsament elevat abans d’intervenir, en lloc de realitzar millores graduals.

Als edificis de vivendes col·lectives apareixen, a més, noves dificultats. Mentre que a les cases unifamiliars el cost explica entreel 85% i el 90% dels casos en què no es rehabilita, als blocs de més de deu vivendes aquest percentatge cau fins al 70% i guanyen pes altres motius, com la necessitat d’aconseguir el consens de la comunitat de propietaris o les limitacions derivades de la protecció patrimonial. Segons l’informe, aquesta realitat ajuda a explicar per què Espanya, on predominen els pisos, presenta taxes de rehabilitació inferiors a les de països amb més presència de vivenda unifamiliar.

En un context de canvi climàtic, amb temperatures més extremes, l’anàlisi també posa el focus en les desigualtats territorials. En aquest context, Catalunya emergeix com la comunitat autònoma amb la bretxa més gran entre llars de renda alta i baixa a l’hora de mantenir la vivenda fresca durant l’estiu. La diferència arriba als 23,9 punts percentuals, per sobre fins i tot de Madrid, malgrat no figurar entre les regions amb pitjors condicions tèrmiques en termes generals. El problema, conclou l’estudi, no és tant el clima com la desigualtat econòmica per fer front a la calor.

Catalunya emergeix és la comunitat autònoma amb la bretxa més gran entre llars de renda alta i baixa a l’hora de mantenir la vivenda fresca durant l’estiu.

Com a contrapunt, exposa el cas del País Basc. Tot i que compta amb el parc residencial més envellit del país –més de la meitat de la seva població viu en vivendes construïdes abans del 1980–, registra la menor necessitat de rehabilitació pendent. ¿L’explicació? Resideix en el volum d’actuacions executades durant els últims anys, que ha aconseguit trencar l’associació habitual entre vivendes antigues i dèficit de rehabilitació.