Una de cada tres persones necessita reformar el seu habitatge, però el preu frena el 78%

La relació no és nova: viure en un parc residencial envellit augmenta exponencialment la necessitat de rehabilitació. I, si a aquest factor se suma la renda, la corba de probabilitat accelera la seva verticalitat, on els qui tenen menys diners posseeixen menor capacitat d'assumier el cost, i, per tant, una major tendència a residir en habitatges que no compleixen els estàndards energètics, de seguretat o accessibilitat.

Però, quina és la dimensió real del problema? En quins números radica la determinació que un propietari o inquilí realitzi finalment aquestes reformes? I, exactament, on està la principal barrera que les limita i que provoca que, una vegada superada, el 70% de qui rehabilita acabi fent una mitjana de 3 o més reformes?

Aquestes qüestions són les que diagnostica l'informe 'Radiografia de les reformes per a millorar l'eficiència energètica dels habitatges a Espanya', publicat aquest dijous per EsadeEcPol a partir de les microdades de l'Enquesta de Condicions de Vida de l'INE, que identifica que més d'un terç de la població espanyola viu en un habitatge que necessita millores d'eficiència energètica, però no ha pogut fer-les.

En concret, el 35,4% reconeix que la seva llar requereix una rehabilitació que continua pendent, enfront del 19,3% que sí ha realitzat reformes en els últims cinc anys (la resta afirma no necessitar-les). L'estudi, liderat pels investigadors Isabella Becerra i Jorge Galindo, conclou que l'antiguitat de l'immoble és el principal factor que explica la necessitat de rehabilitar, mentre que la renda i el règim de tinença són els elements que acaben decidint si aquestes obres arriben a executar-se.

Un parc d'habitatges envellit

L'explicació comença dècades enrere. Espanya compta amb un dels parcs residencials més envellits d'Europa, on el 61,1% de la població viu en habitatges construïts entre 1961 i 2000, etapa en la qual les normes de construcció a penes incorporaven criteris d'aïllament tèrmic. No va ser fins a l'entrada en vigor de la Norma Bàsica de l'Edificació sobre Condicions Tèrmiques, en 1980, quan es van introduir les primeres exigències en aquest àmbit, mentre que els estàndards actuals d'eficiència energètica no van arribar fins al Codi Tècnic de l'Edificació de 2006.

Aquest llegat es tradueix en què avui, en els habitatges construïts entre 1945 i 1960, la necessitat de reformes que roman sense resoldre afecta al 53,2% de les persones amb rendes baixes, enfront del 24,3% de les de rendes altes. La combinació d'habitatge antic i baixos ingressos concentra així el major volum de demanda insatisfeta de rehabilitació, fins al punt que l'informe considera aquest col·lectiu com el principal objectiu de qualsevol política pública.

En contraposició, quan els investigadors aïllen estadísticament l'efecte de cada variable, la fotografia canvia. Així, viure en un habitatge anterior a 1980 incrementa en uns 23 punts percentuals la probabilitat de necessitar millores respecte a una construïda després de l'any 2000, un impacte molt superior al de la renda.

Però aquesta antiguitat deixa de ser determinant quan s'analitza qui acaba rehabilitant. Aquí entren en joc altres factors: viure de lloguer redueix la probabilitat d'executar reformes en gairebé 18 punts, mentre que pertànyer al quartil de renda més alt la incrementa en una magnitud similar. En altres paraules, l'antiguitat genera la necessitat; la renda permet resoldre-la.

Els diners emergeixen, de fet, com la principal barrera. El 78% dels qui necessiten rehabilitar el seu habitatge i no ho fan afirma que el motiu és l'elevat cost de les obres. Molt per darrere apareixen altres obstacles, com la protecció patrimonial dels edificis o la dificultat per a aconseguir acords entre veïns.

La inversió inicial, un dels principals frens

L'estudi apunta, a més, al fet que el veritable problema no resideix únicament en el cost total de la reforma, sinó en la inversió inicial necessària per a arrencar-la. Prop del 70% dels qui finalment rehabiliten escometen tres o més actuacions al mateix temps, una estratègia que permet repartir despeses fixes com a llicències, bastides o projectes tècnics, seguint la lògica d'una economia d'escala. Aquesta tendència suggereix que moltes llars esperen a poder assumir un desemborsament elevat abans d'intervenir, en lloc de realitzar millores graduals.

En els edificis d'habitatges col·lectius apareixen, a més, noves dificultats. Mentre que a les cases unifamiliars el cost explica entre el 85% i el 90% dels casos en els quals no es rehabilita, en els blocs de més de deu habitatges aquest percentatge cau fins al 70% i guanyen pes altres motius, com la necessitat d'aconseguir el consens de la comunitat de propietaris o les limitacions derivades de la protecció patrimonial. Segons l'informe, aquesta realitat ajuda a explicar per què Espanya, on predominen els pisos, presenta taxes de rehabilitació inferiors a les de països amb major presència d'habitatge unifamiliar.

En un context de canvi climàtic, amb temperatures més extremes, l'anàlisi també posa el focus en les desigualtats territorials. En aquest context, Catalunya emergeix com la comunitat autònoma amb la major bretxa entre llars de renda alta i baixa a l'hora de mantenir l'habitatge fresc durant l'estiu. La diferència aconsegueix els 23,9 punts percentuals, per damunt fins i tot de Madrid, malgrat no figurar entre les regions amb pitjors condicions tèrmiques en termes generals. El problema, conclou l'estudi, no és tant el clima com la desigualtat econòmica per a fer front a la calor.

Com a contrapunt, exposa el cas del País Basc. Encara que compta amb el parc residencial més envellit del país —més de la meitat de la seva població viu en habitatges construïts abans de 1980—, registra la menor necessitat de rehabilitació pendent. L'explicació? Resideix en el major volum d'actuacions executades durant els últims anys, que ha aconseguit trencar l'associació habitual entre habitatges antics i dèficit de rehabilitació.