L’exportació de roba utilitzada i residu tèxtil es quintuplica en 10 anys a Espanya

A l’Espanya del 2015, el país va exportar al voltant de 41.000 tones de roba utilitzada, draps, residus de cotó i residus de fibra sintètica. Deu anys després, segons un primer balanç del 2025, aquest volum són 210.000 tones. Cinc vegades més. Són números d’UN Comtrade (la base de dades oficial de les Nacions Unides sobre estadístiques de comerç internacional de mercaderies) recopilades i analitzades per la consultora EY, a fi d’exposar tot el que encara queda per resoldre en matèria de sostenibilitat tèxtil.

Sense anar més lluny, el juliol passat va entrar en vigor una llei europea que prohibeix a les grans empreses del sector (a partir del juliol del 2030, també hauran de fer-ho les mitjanes) destruir la roba, calçat o complements que no hagin pogut vendre. Segons dades de la Comissió Europea, així és com acaba entre un 4% i un 9% de l’excedent tèxtil cada any, cosa que equival a 5,6 milions de tones d’emissions de CO2 anuals. Acabar amb aquesta pràctica, sosté aquest organisme, implica promoure la reutilització i el reciclatge.

Malgrat tot, l’assumpte no és tan simple. Tal com recull un informe de Moda Re, projecte social d’economia circular creat per Càritas, a Europa es generen anualment gairebé set milions de tones de residu tèxtil, uns 16 quilos per persona, dels quals es recullen de manera selectiva menys de cinc quilos. La resta acaba barrejada amb els residus domèstics.

Aquesta xifra va en augment, perquè les 118.000 tones de residus tèxtils postconsum que es van recollir selectivament a Espanya el 2024 –és a dir, que van acabar en centres especialitzats a donar-los una segona vida– són un 18% més que les 100.200 tones del 2021. Moda Re estima que, aquell any, últim del qual tenen dades disponibles, es va recollir selectivament el 12,8% del que les persones al país van descartar o van donar perquè ja no volien. Veníem de l’11,6% l’any 2021.

Tanmateix, una mica per com es produeix, una altra mica perquè el mercat s’ha inundat de roba low cost procedent majoritàriament de comerços electrònics asiàtics i també perquè cada vegada hi ha més costum de deixar la roba en contenidors de reciclatge o donació en comptes de llençar-la a les escombraries, cada vegada hi ha més quantitat de roba prèviament utilitzada per gestionar. I ni els centres ni les botigues de roba de segona mà donen l’abast.

"La nostra planta està pensada per gestionar com a mínim 20.000 tones l’any i n’estem processant [perquè pugui tenir una segona vida] molt menys, perquè el producte no té sortida", exemplifica Marina Arnau, codirectora de la Fundació Formació i Treball (un dels braços catalans de Moda Re), que posa sobre la taula una dada il·lustrativa: Espanya té una tercera part de les botigues de roba de segona mà que té Anglaterra.

Aquí entra en joc l’exportació, disparada en els últims anys.

Els punts febles

"Hi ha dues maneres d’exportar: pots declarar el producte com a roba utilitzada, que té el seu propi codi aranzelari, o el pots declarar com a residu", apunta Charles Kirby, soci de l’àrea de Sostenibilitat a Consulting d’EY i autor de l’estudi sobre l’assumpte de l’exportació tèxtil. "El que diuen les dades és que la majoria del que s’exporta és roba utilitzada", afirma aquest consultor, que aprofita l’aclariment per explicar quin és el debat, llavors: un, si realment és roba de segona mà o si és un residu encobert; dos, si tot i que realment ho sigui, s’acabarà donant una segona vida a aquesta peça quan arribi a la destinació triada.

"Hi ha gran part [del que s’exporta] que se’n va a la destinació final, però una altra part acaba en hubs logístics com els Emirats Àrabs Units o el Pakistan", explica Kirby, quant al segon. Aquestes destinacions l’envien a altres països com Nigèria, Ghana i el Marroc, on es produeixen aquestes imatges d’abocadors enormes de roba. Però no és només aquest el problema: l’analista detecta que hi ha algunes d’aquestes peces utilitzades que s’exporten amb un valor mínim, cosa que obre la sospita que es tracti de residu encobert.

"En molts casos, el nivell d’inspecció que es fa d’aquestes exportacions és limitat", es lamenta. "Si tu envies una peça utilitzada qualificada com a tal i aquesta peça arriba a la seva destinació, l’empresa està complint amb la normativa", apunta. "El repte és de cadena: falta traçabilitat per saber de veritat on acaba aquesta peça que s’està exportant", afirma.

"El que caldria fer és un bon control, perquè ara mateix no hi ha capacitat per processar tot el que es rebutja a Espanya: hi ha bons plans de negoci per a plantes de reciclatge, tant mecànic com químic, però avui dia és totalment menyspreable la quantitat que es processa", assenyala Kirby.

"Sense l’SCRAP, el sistema funciona sota mínims", denuncia Arnau, en relació amb un projecte de llei que obligarà les empreses de moda a pagar una taxa més o menys abundant per una peça en funció de com de reciclable sigui. La codirectora de Formació i Treball no veu una única solució al problema, que no és tan simple com invertir en una infraestructura més robusta.

"Nosaltres sols no podem aguantar aquest residu", es lamenta Arnau, que admet tenir sales plenes de roba sense sortida possible. "Falta finançament transitori per fer un canvi de model", reclama la directiva, que demana ecodisseny i ajuts per invertir en R+D i trobar altres maneres de reaprofitar aquest residu.

Subscriu-te per seguir llegint