Leyla Kazim, la dona que no va fer res a la feina durant un any: "Vaig desenvolupar la sospita que el meu lloc era irrellevant i inútil"

És possible passar mesos o, fins i tot, un any sencer en una oficina sense fer pràcticament res i que ningú no ho noti? Tot i que pugui semblar improbable, l’experiència d’una treballadora britànica ha reobert el debat sobre la utilitat real d’algunes feines en el món corporatiu.

La rutina de fitxar, asseure’s davant de l’ordinador i aparentar productivitat forma part del dia a dia de milions d’empleats. Tanmateix, darrere d’aquesta imatge d’activitat constant, algunes feines podrien estar més enfocades a la percepció que al resultat real. És en aquest context que el cas de Leyla Kazim ha guanyat notorietat, després de relatar la seva pròpia experiència en una gran empresa.

Kazim treballava en una empresa de ‘software’ a Londres i assegura en un article publicat al seu perfil de Substack que tot va començar arran d’un canvi en l’estructura interna de l’empresa. “Vaig desenvolupar la sospita que el meu lloc era irrellevant i inútil. A més, el meu nou responsable semblava tenir molt poques habilitats de gestió i ni tan sols tenia clar en què consistia la seva funció”, explica.

Posar a prova el sistema

Va ser aleshores quan va decidir posar a prova el sistema: “Vaig decidir fer un experiment: vaig deixar de treballar per veure quant trigaria algú a adonar-se’n”. El que esperava que durés només unes setmanes va acabar allargant-se durant un any sencer sense aixecar sospites. “Els resultats van canviar per sempre el meu enfocament professional”, exposa Leyla Kazim.

Per mantenir aquesta mentida, Kazim va desenvolupar una estratègia basada a simular que treballava: “No hi ha cap engany més gran en una oficina moderna que un full de càlcul. La gent passa, veu tot aquell text petit i les columnes, i simplement assumeix que estic treballant”.

Planificant un llarg viatge de deu mesos

Mentre els seus companys i superiors donaven per fet que estava fent les seves tasques, ella dedicava el temps a planificar un llarg viatge de deu mesos: organitzant itineraris, pressupostos i allotjaments. De fet, només dedicava uns 15 minuts d’esforç per generar correus o documents que justifiquessin la seva feina.

A més, confessa que la seva ubicació a la feina facilitava que ningú no l’enxampés: “Sempre tenia una pàgina web preparada que semblava de feina, per poder treure de la pantalla la meva investigació de viatges. Tenia el monitor inclinat i, a més, vaig tenir la sort d’estar asseguda davant d’una finestra, lluny del pas de la gent, així que rarament algú veia la meva pantalla”.

Manca de supervisió real

A més, l’autora reconeix que el sistema facilitava aquesta situació: la manca de supervisió real i la importància d’aparentar productivitat per sobre dels resultats eficients i reals.

En les reunions, n’hi havia prou amb utilitzar llenguatge corporatiu i oferir actualitzacions superficials perquè tot semblés en ordre. “Feia servir frases com ‘estic fent grans progressos’ o ‘els stakeholders estan alineats’”, confessa.

L’experiment no va acabar perquè fos descoberta, sinó perquè va decidir abandonar el lloc de treball. Lluny de sentir alleujament, l’experiència va reforçar la seva percepció sobre la manca de sentit de la seva feina.

Segons explica, tot plegat la va fer replantejar-se la seva carrera i entendre l’entorn laboral com “una mena de teatre”, on la seva feina era inútil.