La Xina es converteix en el primer proveïdor de béns de l’economia espanyola i desbanca Alemanya

Espanya cada vegada és més ‘made in China’. El gegant asiàtic ha fet un pas més en la seva creixent penetració en l’economia espanyola i s’ha convertit, per primera vegada, en el primer proveïdor de béns d’Espanya després de desplaçar Alemanya, tradicionalment el principal origen de les compres exteriors espanyoles. Entre el gener i el juny del 2026, Espanya va importar de la Xina béns per 26.600 milions d’euros, davant els 26.017 milions adquirits a Alemanya, una diferència de gairebé 600 milions.

La relació, a més, és cada vegada més desequilibrada. En el primer semestre, Espanya va acumular un dèficit comercial amb la Xina de 22.599 milions d’euros, un 11,8% més. El 2025, les vendes espanyoles al mercat xinès van créixer un 6,8%, davant l’11,2% de les importacions, i el dèficit va arribar a 42.278 milions. Des del 2019, les compres a la Xina han augmentat un 72%, mentre les exportacions només han avançat un 17,2%.

Judith Arnal, investigadora de Fedea, considera que el sorpasso concret pot tenir algun component conjuntural, però que la tendència és «inequívocament estructural». La Xina ja no competeix només en tèxtils, calçat o manufactures de baix cost: també competeix en vehicles elèctrics, bateries, maquinària o telecomunicacions. Raymond Torres, director de Conjuntura de Funcas, coincideix que les empreses industrials xineses, especialment les de béns d’equipament i tecnologia, han invertit massivament i s’han tornat molt més competitives. A aquest avantatge se suma un factor conjuntural: la debilitat del consum intern xinès, que empeny les seves empreses a buscar mercats a l’exterior.

Santiago Carbó, catedràtic d’Economia de CUNEF Universitat, remarca l’abast del canvi: Alemanya ha simbolitzat durant dècades la integració industrial europea i ara una part creixent de les cadenes de subministrament depèn de proveïdors xinesos i extracomunitaris. La CEOE recorda que la Xina concentra prop del 30% de la producció manufacturera mundial, davant una participació del 13-15% en el consum, un desequilibri que alimenta la seva pressió exportadora.

El problema, segons els experts, no és el dèficit bilateral per si mateix. Importar béns intermedis o d’equip pot abaratir costos i elevar la productivitat de les empreses espanyoles. La vulnerabilitat sorgeix quan el subministrament es concentra en productes estratègics difícils de substituir. Una anàlisi de CaixaBank Research posa xifres a aquest risc. Després d’examinar més de 5.000 productes i filtrar aquells amb alta concentració de proveïdors, elevada dependència extracomunitària, poca capacitat de substitució dins de la UE i caràcter estratègic, identifica 46 productes especialment vulnerables. La Xina destaca «amb gran diferència» com el principal país d’origen d’aquesta vulnerabilitat comercial.

Molt dependent de productes químics

L’exposició xinesa no es limita a plaques solars, bateries o telecomunicacions. CaixaBank detecta dependències en productes químics, metàl·lics, farmacèutics, minerals i matèries primeres energètiques. La majoria ni tan sols estan classificats per la UE com a materials crítics, però presenten concentracions extremes i són rellevants per a sectors estratègics: la Xina subministra el 100% dels fosfonats orgànics importats per Espanya, més del 90% de productes com la cloropicrina i el piperonal i més del 80% dels gasos fluorats, tots productes químics que s’utilitzen en la indústria. És aquesta dificultat de substitució, i no només el volum de compres, la que pot convertir una relació comercial en un risc de seguretat econòmica.

Carme Poveda, directora d’Anàlisi Econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona, situa les principals vulnerabilitats en electrònica, maquinària, telecomunicacions i automoció elèctrica. Torres hi afegeix el sector farmacèutic i defensa diversificar proveïdors sense tancar el comerç amb la Xina. També planteja atraure inversió xinesa allà on pugui reforçar la capacitat productiva espanyola, com en l’automòbil. CaixaBank arriba a una conclusió semblant des d’una òptica més àmplia: les disrupcions geopolítiques reforcen la necessitat de diversificar els mercats d’aprovisionament i augmentar la capacitat productiva europea, especialment en tecnologia, salut, defensa i les transicions verda i digital.

A la dependència s’afegeix la falta de reciprocitat. Torres afirma que a Espanya li costa augmentar les vendes a la Xina tant per la debilitat del consum com per barreres comercials i un tipus de canvi infravalorat. La CEOE reclama millores en seguretat jurídica, protecció de la propietat intel·lectual i contractació pública, mentre Poveda adverteix de l’asimetria en l’obertura dels dos mercats.

El consens passa per evitar dos extrems: ni desacoblar-se de la Xina ni aprofundir dependències que es puguin convertir en vulnerabilitats. Espanya, assenyalen els experts, ha d’actuar dins de l’estratègia europea de reducció de riscos, exigir més reciprocitat i diversificar proveïdors, sense renunciar a les oportunitats del mercat xinès ni a l’arribada d’inversió productiva. El repte ja no és decidir si comerciar amb la Xina, sinó com aprofitar la seva competitivitat sense quedar-hi atrapat.