Ignacio de la Calçada, advocat laboralista, adverteix sobre la incapacitat permanent: “Si t'esperes massa, no hi podràs accedir”

Perdre una cama, o fins i tot totes dues, no garanteix automàticament l'accés a una incapacitat permanent a Espanya. Per dur que resulti, hi ha casos en què una persona compleix amb el grau de discapacitat necessari i, tot i això, la Seguretat Social denega la pensió. I no només això: en determinats supòsits, la decisió pot suposar una pèrdua econòmica molt important a llarg termini.

És una situació que l'advocat laboralista Ignasi de la Calçada adverteix a través del seu compte d'Instagram @un_tio_legal. “Encara que tinguis dret, te la poden denegar”, insisteix, assenyalant que no n'hi ha prou amb la gravetat de la lesió si no es compleixen tots els requisits legals.

Un d'aquests casos recents serveix per il·lustrar un error més comú del que sembla. Un treballador a qui van ser amputades les dues cames a conseqüència d'una malaltia comuna va sol·licitar una pensió d'incapacitat permanent i, a més, el reconeixement de gran invalidesa, el grau més alt previst al sistema. L'informe mèdic era clar: la situació li donava dret a aquesta prestació.

Tot i això, la sol·licitud va ser rebutjada.

El motiu no va estar a la gravetat de la lesió ni a la valoració mèdica, sinó en un requisit administratiu clau que moltes persones desconeixen: l'edat.

L'edat pot ser determinant

En aquest cas concret, el treballador duia un llarg període de baixa mèdica quan l'Equip de Valoració d'Incapacitats (EVI) va emetre el seu informe. Aleshores, l'afectat ja tenia 67 anys i diversos mesos, és a dir, havia superat l'edat ordinària de jubilació, que en aquell moment estava fixada en 66 anys i dos mesos.

Tal com explica Ignasi de la Calçada, la normativa és molt clara en aquest punt: “Un dels requisits de la incapacitat permanent és no tindre l'edat ordinària de jubilació”.

Tot i que el tribunal va reconèixer que el treballador complia els criteris mèdics per a una gran invalidesa, el fet d'haver assolit aquesta edat va ser determinant. "Tenia dret a la gran invalidesa, però se la van denegar", resumeix l'advocat. La decisió va ser recorreguda, però el Tribunal Superior de Justícia d'Aragó va avalar-ne la denegació.

La diferència econòmica pot ser enorme

La conseqüència pràctica d'aquest tipus de resolucions va molt més enllà del que és jurídic. En aquest cas, al treballador només li va quedar l'opció d'accedir a la pensió de jubilació, que rondava els 1.600 euros mensuals.

Si s'hagués reconegut la gran invalidesa, la quantia hauria estat aproximadament un 50% superior, amb un increment proper als 900 euros al mes. “Perd el 50% del que podria haver cobrat”, adverteix De la Calçada. Una diferència que acumulada en el temps suposa una pèrdua econòmica molt rellevant.

Què exigeix la llei per concedir una incapacitat permanent

Més enllà del cas concret, la legislació estableix diversos requisits bàsics per accedir a una incapacitat permanent:

• Estar d'alta o en situació assimilada a l'alta a la Seguretat Social.
• Haver cotitzat un període mínim que varia segons l'edat i el tipus de contingència.
• I, de manera determinant, no haver arribat a l'edat ordinària de jubilació en el moment de la resolució.

Aquest darrer punt és el que genera més problemes, especialment en persones que allarguen la baixa mèdica o retarden la sol·licitud pensant que el reconeixement serà automàtic per la gravetat de la seva situació.

Un error que es repeteix

Com adverteix Ignasi de la Calçada, esperar massa pot tancar la porta a la incapacitat permanent, fins i tot quan el dret existeix des del punt de vista mèdic. "Si t'esperes massa, no podries accedir a la incapacitat", assenyala.

Un cop assolida l'edat ordinària de jubilació, la via correcta deixa de ser la incapacitat i passa a ser exclusivament la jubilació, amb les diferències econòmiques que això comporta. Per això, en casos de malalties greus o lesions incapacitants, el moment de sol·licitar la pensió és tan important com la mateixa patologia. Un detall administratiu pot marcar la diferència entre una prestació i una altra i entre cobrar centenars d'euros més o menys cada mes.