Sense teletreball, amb el treballador enfonsat i la salut feta miques: l’empresa acaba pagant 165.000 euros

El cas retrata fins a quin punt la manca de conciliació laboral pot acabar esclatant als tribunals. El treballador, vinculat a l’empresa des del 1997, arrossegava una situació personal delicada: havia de fer-se càrrec dels seus pares, tots dos d’edat avançada i amb diferents graus de discapacitat. Per això va demanar en diverses ocasions una adaptació de la jornada i fórmules de teletreball que li permetessin compaginar la feina amb la cura dels pares, però l’empresa li ho va anar denegant una vegada i una altra.

La situació no es va quedar en un simple conflicte organitzatiu. Segons les informacions publicades sobre la resolució, la negativa continuada va acabar passant factura a la salut mental del treballador, que va desenvolupar un trastorn adaptatiu amb ansietat i va haver d’agafar la baixa mèdica a finals del 2020. El punt clau és que l’empresa ja coneixia que hi havia un risc psicosocial, però, tot i això, no va activar mesures específiques de suport ni un seguiment individualitzat del seu estat de salut.

Davant d’aquest escenari, el treballador va optar per demanar l’extinció voluntària del contracte, una figura prevista a l’article 50 de l’Estatut dels Treballadors. En termes planers, és una mena d’“autoacomiadament”: no és una dimissió sense més ni més, sinó la possibilitat que el treballador trenqui el contracte perquè considera que l’empresa ha incorregut en un incompliment greu. La llei preveu aquesta via en casos amb modificacions substancials que lesionin la dignitat, impagaments salarials o qualsevol altre incompliment greu de l’empresari, i estableix que, si el jutge li dona la raó, el treballador té dret a la indemnització d’un acomiadament improcedent.

En una primera fase, però, el Jutjat Social número 4 de Bilbao li va tancar la porta. Va entendre que no hi havia prou gravetat per extingir el contracte amb dret a indemnització. El gir de rumb arriba quan el treballador presenta un recurs de suplicació i el TSJPB revisa el cas: la Sala conclou que l’empresa havia incomplert greument els seus deures perquè, tot i conèixer el risc psicosocial, no havia protegit de manera adequada la integritat física i psicològica de l’empleat ni havia fet la vigilància individualitzada del seu estat de salut.

Aquesta valoració encaixa amb la normativa de prevenció de riscos laborals: la llei reconeix el dret dels treballadors a una protecció eficaç en matèria de seguretat i salut, i obliga l’empresa a garantir la vigilància periòdica de l’estat de salut en funció dels riscos del lloc de feina. És justament aquí on el tribunal veu el fracàs empresarial: no calia provar assetjament en sentit estricte, sinó constatar que la companyia va deixar sense resposta una situació de deteriorament personal i laboral que coneixia.

El resultat final és contundent: el TSJPB declara extingida la relació laboral, reconeix al treballador una indemnització de 165.059,17 euros —equivalent a la d’un acomiadament improcedent— i, a més, li obre la porta a cobrar l’atur si compleix la resta de requisits legals. És a dir, aconsegueix sortir de l’empresa sense quedar atrapat en una dimissió ordinària i sense perdre la cobertura econòmica que la llei reserva als supòsits de greu incompliment empresarial.

El rerefons de la sentència va més enllà d’un sol cas. Cada vegada hi ha més treballadors atrapats entre les necessitats personals, la dependència familiar i una estructura laboral rígida. Quan les empreses responen amb poca flexibilitat a demandes raonables de conciliació, el cost no és només humà: el treballador pot acabar malalt, fora del mercat laboral o abocat a una batalla judicial, i l’empresa pot acabar assumint un dany reputacional, una condemna econòmica important i una esmena judicial per no haver sabut protegir ni la salut ni la dignitat de la seva plantilla.