Jubilar-se als 72 anys? L’avís que posa les pensions al centre del debat

La jubilació a Espanya ja no té una única edat fixa per a tothom. El 2026, l’edat ordinària és de 65 anys per als treballadors que hagin cotitzat almenys 38 anys i 3 mesos. En canvi, si no s’arriba a aquest període de cotització, cal esperar fins als 66 anys i 10 mesos. A partir del 2027, el calendari arribarà als 67 anys, excepte per als qui acreditin una carrera llarga de cotització.

El sistema paga avui una quantitat molt elevada de prestacions. L'abril del 2026, la Seguretat Social abonava 10,47 milions de pensions a prop de 9,5 milions de persones, amb una nòmina mensual de 14.336,2 milions d’euros. La pensió mitjana de jubilació se situava en 1.569,7 euros mensuals, mentre que la pensió mitjana del conjunt del sistema era de 1.368,4 euros.

Aquestes xifres són mitjanes: hi ha pensions molt més baixes i també un topall màxim. El BOE fixa per al 2026 un límit màxim de les pensions públiques de 3.359,60 euros mensuals, equivalents a 47.034,40 euros anuals. Les pensions contributives s’han revalorat aquest any un 2,7% amb caràcter general.

Luis Garvía Vega, doctor en finances per la Universitat Pontificia Comillas (ICADE), professor en àrees com comptabilitat, finances, matemàtica financera, ètica i estratègia, i director del Màster Universitari en Gestió de Riscos Financers des del 2020, va fer una una intervenció al programa Y ahora Sonsoles, d’Antena 3, on va llançar un missatge contundent sobre el futur de les pensions: «Hauríem de començar a jubilar-nos a partir dels 72 anys, segons càlculs matemàtics, perquè sortissin els comptes». La seva advertència parteix d’una idea central: vivim més anys, hi ha menys naixements i la relació entre treballadors i jubilats s’ha anat estrenyent.

Segons el seu raonament, fa dues dècades l’esperança de vida era d’uns 74 anys i ara se situa al voltant dels 84 anys. També defensa que abans cotitzaven aproximadament cinc persones per cada jubilat, mentre que ara la proporció seria d’unes 2,3 persones per pensionista. Per això sosté que el sistema té cada vegada més despesa en jubilació, dependència i cures de llarga durada, però menys marge si no creix prou el nombre de cotitzants.

La teoria dels 72 anys

La teoria de Garvía és simple, però incòmoda: si el sistema públic de pensions funciona amb les cotitzacions dels treballadors actuals per pagar les pensions dels jubilats actuals, cal que hi hagi prou gent treballant, amb salaris suficients i durant prou anys. Quan augmenta l’esperança de vida, els jubilats cobren pensió durant més temps. Si al mateix temps baixa la natalitat i hi ha precarietat laboral, el sistema ingressa menys del que necessita per sostenir la despesa futura.

Per això Garvía posa sobre la taula una idea extrema: retardar l'edat de jubilació fins als 72 anys. No ho presenta com una mesura amable ni socialment fàcil, sinó com una conclusió de càlcul financer: més anys treballant, més anys cotitzant i menys anys cobrant pensió. El problema és que aquesta solució també obre preguntes evidents: no tots els treballadors arriben igual als 67 anys, no totes les feines tenen el mateix desgast físic i no totes les carreres laborals permeten allargar-se fins als 72.

El debat, per tant, no és només comptable. És també social. La sostenibilitat de les pensions públiques depèn de l’edat de jubilació, però també dels salaris, de l’ocupació juvenil, de la natalitat, de la productivitat, de la immigració laboral i de la capacitat de l’Estat per finançar una despesa que creix cada any.