Tenir un pis ja no vol dir ser ric: l’avís de Niño Becerra sobre l’habitatge

La crisi de l’habitatge continua sent una de les grans preocupacions a Espanya. Comprar un pis és cada vegada més difícil, els preus immobiliaris continuen elevats i el lloguer s’ha convertit en una càrrega difícil d’assumir per a moltes famílies. En aquest context, l’economista Santiago Niño Becerra ha tornat a posar el focus en una idea incòmoda: considerar l’habitatge habitual com a riquesa familiar pot ser, segons ell, un error.

Niño Becerra, economista i una de les veus més conegudes en l’anàlisi de l’economia espanyola, critica que les estadístiques i el discurs oficial continuïn tractant la casa on viu una família com si fos un actiu disponible. El seu argument és clar: una cosa és tenir un immoble en propietat i una altra de molt diferent és poder convertir-lo en diners sense perdre el lloc on viure.

«Em sembla absurd considerar l’habitatge habitual com a riquesa», afirma l’economista. Amb aquesta frase, posa en dubte una idea molt arrelada a Espanya: que tenir un pis en propietat equival automàticament a tenir una posició econòmica còmoda.

Per què critica aquesta idea?

Segons Santiago Niño Becerra, l’habitatge a Espanya continua sent un tema gairebé tabú. Al voltant d’aquest debat hi ha qüestions delicades com el dret a la propietat, el paper dels bancs en les hipoteques, la manca d’oferta, l’encariment del mercat i la idea que el patrimoni immobiliari és la gran garantia econòmica de les famílies.

El problema, segons l’economista, és que l’habitatge habitual no funciona com altres formes de riquesa. Una família pot tenir un pis valorat en molts diners, però això no significa que tingui liquiditat, capacitat d’estalvi o marge per invertir. Si ven aquell habitatge, necessita un altre lloc on viure. Per això, considera que no s’hauria de comptabilitzar de la mateixa manera que altres béns o inversions.

Per què l’habitatge ha perdut valor com a garantia?

El que planteja Niño Becerra no és tant que l’habitatge hagi perdut valor de mercat, sinó que ha perdut valor com a garantia real de benestar per a moltes famílies. Els pisos poden continuar sent cars, però això no vol dir que les persones propietàries siguin automàticament riques.

Aquesta és la contradicció que denuncia l’economista: el preu de l’habitatge puja, però també ho fan les dificultats per accedir-hi. Els joves tenen menys capacitat d’estalvi, les hipoteques pesen més sobre les economies familiars i el mercat del lloguer absorbeix una part molt elevada dels ingressos. Així, una casa pot tenir un valor elevat sobre el paper, però no resoldre els problemes econòmics quotidians.

També hi ha un altre factor: l’habitatge habitual és un bé necessari. No és una inversió que es pugui vendre fàcilment per obtenir diners sense conseqüències. Si una família ven la casa on viu, continua necessitant un sostre. Per això, Niño Becerra qüestiona que aquest immoble es presenti com una mostra de riquesa real.

La crítica al pla de 94.000 habitatges

Niño Becerra també qüestiona el projecte estatal que preveu construir 94.000 habitatges amb la col·laboració de l’Estat i les comunitats autònomes. Segons l’economista, aquesta xifra és insuficient per solucionar l’escassetat d’oferta.

El seu raonament és que la demanda continua augmentant i que, mentre no hi hagi prou habitatge disponible, els preus difícilment baixaran de manera significativa. Per això considera que el pla es queda curt davant la magnitud del problema.

La manca d’habitatge disponible, sumada a l’augment de la demanda, manté la pressió sobre el mercat. I això afecta tant les persones que volen comprar com les que han de buscar un pis de lloguer.

Què recomana l’economista?

El missatge de Santiago Niño Becerra implica canviar la manera d’analitzar el problema. L’economista defensa que cal deixar de presentar l’habitatge habitual com una riquesa automàtica i començar a tractar-lo com una necessitat bàsica condicionada pel mercat, els salaris, l’estalvi i l’accés al crèdit.

També apunta que el problema no es pot resoldre només amb anuncis de construcció si l’oferta continua sent insuficient. Per a Niño Becerra, cal mirar de cara la manca d’habitatge, l’augment de la demanda i la pressió dels preus, perquè tot plegat pot generar riscos econòmics en el futur.

La seva advertència arriba en un moment en què l’accés a l’habitatge, el preu del lloguer, les hipoteques i la manca d’estalvi són qüestions centrals per a milers de ciutadans. I la idea de fons és contundent: tenir una casa on viure no sempre vol dir ser ric.