Espanya es parteix en dos: els joves perden patrimoni mentre la riquesa s’acumula en mans dels més grans

Espanya ja no és el país on tenir una feina obria automàticament la porta a comprar un pis, estalviar i construir un patrimoni. Aquesta idea, que durant dècades va sostenir bona part de les classes mitjanes, s’ha esquerdat. La riquesa es concentra cada vegada més en les generacions de més edat, mentre que molts joves queden atrapats entre salaris insuficients, lloguers cars i un accés gairebé impossible a l’habitatge.

La dada és contundent: els menors de 35 anys han vist caure la seva riquesa mitjana un 76,7% des de la crisi del 2008. Segons l’informe «Evolución de la riqueza de las familias en España (2002–2022)», publicat per l’Instituto Santalucía a partir de les dades de l’Encuesta Financiera de las Familias del Banc d’Espanya, aquest patrimoni ha passat de 101.040 euros el 2008 a només 23.500 euros el 2022.

Això no vol dir necessàriament que tots els joves tinguin menys ingressos que fa dues dècades, sinó que tenen molta menys capacitat per acumular actius: un pis en propietat, estalvis, inversions o patrimoni familiar. La diferència ja no és només entre qui cobra més i qui cobra menys, sinó entre qui pot comprar, heretar o invertir i qui queda fora d’aquest circuit durant anys.

Què està passant econòmicament?

El canvi de fons és que Espanya ha passat d’un model de classes mitjanes propietàries a un escenari de desigualtat patrimonial molt més marcat. La riquesa neta de les famílies ha crescut en les últimes dècades, però no s’ha repartit de manera equilibrada.

Els joves han perdut pes en el conjunt del patrimoni del país. Si el 2002 els menors de 35 anys concentraven el 8,2% de la riquesa nacional, el 2022 només en representaven el 2,1%. En canvi, els majors de 75 anys han passat del 8,3% al 18,3% en el mateix període.

També s’ha disparat la concentració a la part alta. L’1% més ric acumula ja el 21,1% del patrimoni total a Espanya, davant del 13,6% de fa dues dècades. Mentrestant, la meitat més pobra de la població només controla el 7,1% de la riquesa.

L’habitatge, el gran factor de desigualtat

L’habitatge és el gran motor d’aquesta bretxa. Entre el 2002 i el 2008, Espanya va viure un fort boom immobiliari, amb una pujada intensa dels preus i un accés massiu al crèdit hipotecari. Les famílies que van poder comprar abans de la crisi es van beneficiar després de la revalorització dels seus pisos.

Els qui hi van arribar més tard, en canvi, es van trobar un escenari molt més dur: preus elevats, salaris més ajustats, feines més precàries i més dificultats per aconseguir finançament. Per això molts joves no només tenen més problemes per emancipar-se, sinó també per començar a acumular patrimoni.

L’informe assenyala que la taxa de propietat entre els menors de 35 anys ha caigut amb força des del 2008. Aquesta pèrdua d’accés a l’habitatge ha trencat una de les vies tradicionals d’estalvi de les famílies espanyoles: comprar un pis, pagar una hipoteca i convertir aquest immoble en el principal actiu patrimonial.

Què és la bretxa generacional?

La bretxa generacional és la distància creixent entre la riquesa que acumulen les generacions grans i la que poden acumular els joves. No es tracta només de l’edat, sinó del moment en què cada generació va entrar al mercat laboral i immobiliari.

Els més grans van poder comprar habitatge en condicions més favorables i han vist com aquests actius guanyaven valor amb el temps. Els joves, en canvi, han arribat a l’edat adulta després de la crisi financera, amb un mercat laboral més inestable i uns preus de l’habitatge molt difícils d’assumir.

Aquesta diferència té conseqüències que van més enllà de l’economia domèstica. Retarda l’emancipació, dificulta formar una família, redueix l’estalvi, accentua la dependència de les herències i fa que l’origen familiar pesi cada vegada més en les oportunitats de futur.