La lliçó suïssa que Espanya mira de reüll: tres pilars per salvar les pensions

El futur de les pensions és una de les grans preocupacions a Espanya. L’envelliment de la població, l’augment de l’esperança de vida i la relació cada vegada més ajustada entre treballadors i pensionistes han posat el sistema sota pressió. El model espanyol es basa principalment en el repartiment: les cotitzacions dels treballadors actuals financen les prestacions dels jubilats.

Aquest sistema garanteix una xarxa pública forta, però també depèn molt de l’evolució demogràfica i del mercat laboral. Segons les últimes dades del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, la pensió mitjana del sistema a Espanya se situa en uns 1.370 euros mensuals, mentre que la pensió mitjana de jubilació arriba als 1.572 euros al mes. La pensió màxima ordinària el 2026 queda limitada a 3.359,60 euros mensuals.

A Suïssa, en canvi, la jubilació no descansa sobre una sola pota. El seu model es construeix sobre tres pilars que reparteixen la responsabilitat entre l’Estat, l’empresa i el treballador. Aquesta és la gran diferència respecte al sistema espanyol: no tot depèn de la caixa pública.

Primer pilar: una pensió pública per garantir uns ingressos bàsics

El primer pilar del sistema suís és l’AVS, l’Assegurança de Vellesa i Supervivents. És l’equivalent a una pensió pública bàsica i serveix per garantir uns ingressos mínims a les persones jubilades, vídues i òrfenes.

La filosofia és clara: assegurar que ningú quedi sense protecció quan arriba a l’edat de jubilació. Però aquesta pensió pública té límits. A Suïssa, una pensió completa de l’AVS pot anar aproximadament dels 1.260 francs suïssos mensuals de mínim als 2.520 francs de màxim, segons els anys cotitzats i els ingressos mitjans.

Això evita que tota la pressió recaigui sobre l’Estat. A Espanya, en canvi, el gruix de la jubilació continua depenent del sistema públic, cosa que fa que qualsevol desequilibri entre cotitzants i pensionistes tingui un impacte directe.

Segon pilar: l’empresa també paga la jubilació

El segon pilar suís és la previsió professional. És obligatòria per als treballadors que superen un determinat nivell d’ingressos i funciona com un estalvi laboral acumulat al llarg de la carrera professional.

La clau és que no hi aporta només el treballador. L’empresa també està obligada a contribuir-hi i ha de pagar, com a mínim, la meitat de les aportacions. Aquest capital s’inverteix i, quan arriba la jubilació, es pot convertir en una renda mensual o cobrar-se parcialment o totalment, segons les condicions del pla.

Aquest és un dels punts que més diferencia Suïssa d’Espanya. En el model espanyol, les empreses participen en la Seguretat Social a través de cotitzacions, però els plans complementaris d’empresa no tenen el mateix pes estructural que al sistema suís. Si Espanya vol acostar-se a un model més estable, una de les claus seria reforçar aquest segon pilar: més previsió professional, més implicació de les empreses i més estalvi acumulat per cada treballador.

Tercer pilar: estalvi privat amb incentius fiscals

El tercer pilar és l’estalvi privat voluntari. No és obligatori, però a Suïssa molts ciutadans l’utilitzen perquè ofereix avantatges fiscals. Permet destinar una part dels ingressos a plans privats de jubilació i reduir la càrrega fiscal.

Aquest pilar no substitueix la pensió pública, sinó que la complementa. La idea és que cada persona pugui preparar una part de la seva jubilació segons la seva capacitat d’estalvi, el seu salari i les seves necessitats futures.

Aquí també hi ha una diferència important amb Espanya. Tot i que existeixen plans de pensions privats, el seu ús és molt desigual i no sempre té un paper realment decisiu en la renda final dels jubilats. El model suís, en canvi, assumeix que la pensió del futur no ha de dependre només de l’Estat.

Què hauria de fer Espanya?

La lliçó suïssa no és copiar les quantitats, perquè el cost de vida a Suïssa és molt més alt. El que sí que es pot observar és l’estructura: un sistema amb més fonts d’ingressos i menys dependència d’un únic pilar.

Per tenir un model de pensions més sòlid, Espanya hauria de mantenir una pensió pública suficient, però també reforçar els plans d’empresa i fomentar l’estalvi privat de manera realista, amb incentius clars i accessibles. La clau no és traslladar tot el risc al treballador, sinó repartir millor la responsabilitat.

El model suís funciona perquè combina tres elements: una base pública, una aportació professional obligatòria i una via privada voluntària. En un país com Espanya, on el sistema depèn en gran part de la demografia i de les cotitzacions actuals, mirar cap a aquest esquema pot servir per obrir el debat: com garantir pensions dignes sense carregar-ho tot sobre les generacions que treballen avui?