La Seguretat Social et pot negar la incapacitat permanent encara que estiguis malalt

Tenir una malaltia greu, patir lesions o acumular informes mèdics no sempre és suficient per aconseguir una incapacitat permanent. La Seguretat Social pot denegar aquesta prestació encara que la persona tingui limitacions reals per treballar si no compleix un requisit clau: haver cotitzat el temps mínim exigit per la llei.

Aquest punt és el que moltes persones desconeixen quan inicien el procés. La incapacitat permanent protegeix aquells treballadors que, per una malaltia o una lesió, han vist reduïda o anul·lada la seva capacitat laboral. Però el reconeixement no depèn només del diagnòstic mèdic. Cada expedient s’analitza de manera individual i la Seguretat Social també revisa si es compleixen les condicions administratives i laborals.

No n’hi ha prou amb estar malalt

L’advocat laboralista Ignacio de la Calzada alerta d’aquest error freqüent entre els sol·licitants. Segons explica, «molta gent desconeix aquest requisit»: per accedir a una pensió d’incapacitat permanent cal complir el període mínim de cotització, conegut com a carència.

Això vol dir que una persona pot tenir informes mèdics, proves, tractaments i limitacions reconegudes, però si no ha cotitzat prou, la prestació pot quedar rebutjada. El mateix expert ho resumeix amb una frase contundent: la Seguretat Social pot denegar una incapacitat permanent «encara que estiguis destrossat» si no s’ha complert aquest requisit.

Quan es pot denegar la incapacitat permanent

Aquest problema apareix sobretot quan la incapacitat deriva d’una malaltia comuna. En aquests casos, no només s’ha de demostrar que l'afecció impedeix treballar, sinó també que s’ha cotitzat un mínim. Aquest període varia segons l’edat de la persona, la seva situació laboral i l’origen de la incapacitat.

Si la incapacitat deriva d’un accident de treball, d’una malaltia professional o d’un accident no laboral en situació d’alta, les exigències de cotització poden ser diferents. Però si l’origen és una malaltia comuna, la Seguretat Social aplica unes regles específiques.

Per als menors de 31 anys, el període exigit equival a una tercera part del temps transcorregut entre els 16 anys i el moment en què es produeix la incapacitat. Per exemple, una persona de 28 anys hauria de justificar aproximadament quatre anys cotitzats.

En canvi, per a les persones de 31 anys o més, el càlcul es fa sobre una quarta part del temps transcorregut des dels 20 anys fins al fet causant, amb un mínim de cinc anys cotitzats. A més, una part d’aquesta cotització ha d’estar situada dins dels deu anys anteriors.

El problema de les cotitzacions recents

Això significa que no sempre n’hi ha prou d’haver treballat alguna vegada. En alguns casos, també cal acreditar cotitzacions recents. Per això, moltes sol·licituds poden quedar fora encara que la situació mèdica sigui greu.

Aquesta circumstància afecta especialment persones amb carreres laborals interrompudes, feines precàries, llargs períodes sense alta, treballs no declarats o anys dedicats a cures familiars sense cotització suficient. En aquests casos, el problema no és necessàriament la malaltia, sinó no haver generat encara el dret econòmic a la prestació.

La incapacitat permanent parcial també té les seves pròpies normes. Quan deriva d’una malaltia comuna, cal haver cotitzat 1.800 dies dins dels deu anys anteriors a l’extinció de la incapacitat temporal. Aquest grau s’aplica quan la persona pateix una disminució d’almenys el 33% en el rendiment normal per a la seva professió habitual, però encara pot fer les tasques essencials de la feina.

Per això, abans de sol·licitar una incapacitat permanent, no només cal reunir informes mèdics. També és imprescindible revisar la vida laboral, comprovar els anys cotitzats i saber si es compleix el període de carència. Sense això, la Seguretat Social pot rebutjar la prestació encara que hi hagi una malaltia acreditada.