Tenir informes mèdics no és suficient: el difícil camí per aconseguir una incapacitat permanent

Sol·licitar una incapacitat permanent a Espanya pot convertir-se en un procediment llarg i difícil per a moltes persones que, després d’una malaltia o un accident, ja no poden treballar amb normalitat.

Un dels problemes més habituals és pensar que acumular diagnòstics, informes mèdics, proves o períodes de baixa garanteix el reconeixement de la pensió. En realitat, la Seguretat Social no valora únicament quina malaltia té el sol·licitant, sinó fins a quin punt les seqüeles són previsiblement permanents i limiten la seva capacitat laboral.

Això explica que es puguin produir denegacions fins i tot quan hi ha nombrosos documents mèdics. Els informes acrediten l’estat de salut, però l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) ha de determinar si les limitacions justifiquen legalment algun dels graus d’incapacitat previstos.

Com se sol·licita una incapacitat permanent?

El procediment pot començar d’ofici, a proposta d’un organisme competent o per iniciativa de la mateixa persona afectada. La sol·licitud es pot presentar al portal de prestacions de la Seguretat Social, presencialment en un Centre d’Atenció i Informació de la Seguretat Social (CAISS) o per correu ordinari, acompanyada de la documentació requerida.

Durant la tramitació es poden demanar informes, historials clínics i noves proves mèdiques. L’expedient és estudiat per l’Equip de Valoració d’Incapacitats (EVI), conegut popularment com a tribunal mèdic, que emet una proposta tècnica. No obstant això, la resolució definitiva correspon a l’INSS.

L’Administració pot reconèixer una:

• Incapacitat permanent parcial, quan hi ha una reducció important del rendiment, però es pot continuar desenvolupant la professió habitual.
• Incapacitat permanent total, quan no es pot exercir la professió habitual, però sí una altra feina.
• Incapacitat permanent absoluta, quan les limitacions impedeixen desenvolupar qualsevol professió o ofici.
• Gran incapacitat, quan la persona necessita l’ajuda d’una altra per dur a terme actes essencials de la vida quotidiana.

Per què es pot denegar malgrat tenir proves?

L’existència d’una patologia greu no comporta automàticament el reconeixement de la pensió d’incapacitat permanent. El punt decisiu és la relació entre les limitacions funcionals i les tasques concretes de la persona.

Per exemple, una mateixa lesió pot impedir que algú continuï treballant en una professió física, però no impossibilitar una feina més sedentària. Per aquest motiu, l’INSS analitza la professió habitual, les seqüeles, la capacitat funcional i la possibilitat de desenvolupar altres activitats laborals.

També pot passar que els informes mèdics descriguin diagnòstics i tractaments, però no detallin prou com afecten accions com caminar, mantenir una postura, aixecar pes, concentrar-se, conduir o complir una jornada laboral.

Quan la resolució és desfavorable, la persona interessada pot presentar una reclamació prèvia contra l’INSS. Si l’Administració manté la denegació, el conflicte es pot portar posteriorment davant dels jutjats socials. La mateixa Seguretat Social disposa d’un servei específic per presentar aquesta reclamació prèvia.

Quins requisits s’han de complir?

Per reconèixer una incapacitat permanent, han d’existir reduccions anatòmiques o funcionals greus, previsiblement definitives i acreditades mèdicament. Aquestes limitacions han de disminuir o anul·lar la capacitat laboral.

També s’han de complir les condicions d’afiliació, alta i cotització corresponents, que varien segons l’edat, el grau sol·licitat i l’origen de la incapacitat.

Quan deriva d’una malaltia comuna, normalment es demana un període mínim cotitzat, calculat segons l’edat i les circumstàncies del treballador. En alguns casos d’accident no laboral també es pot exigir cotització quan la persona no es troba en situació d’alta o assimilada.

En canvi, si la incapacitat és conseqüència d’un accident laboral o d’una malaltia professional, no s’exigeix cap període previ de cotització. La protecció s’activa pel caràcter professional del dany, encara que la persona faci poc temps que estigui treballant.

Això no significa, però, que la prestació es concedeixi automàticament: també cal demostrar l’existència de seqüeles permanents i la seva repercussió real sobre la capacitat de treball.

Les creences errònies més habituals

Encara hi ha moltes confusions al voltant de la incapacitat laboral permanent:

• “Sempre cal haver cotitzat molts anys.” No és cert quan l’origen és un accident de treball o una malaltia professional.
• “Tenir una malaltia greu garanteix la pensió.” El diagnòstic no és suficient; s’han d’acreditar limitacions laborals permanents.
• “La incapacitat és per a tota la vida.” Pot ser revisada si la situació mèdica millora, empitjora o canvia.
• “Tots els graus cobren el mateix.” Cada grau té efectes i prestacions econòmiques diferents.
• “El tribunal mèdic té l’última paraula.” L’EVI emet la valoració, però la resolució administrativa correspon a l’INSS.

La Llei general de la Seguretat Social estableix que cada expedient s’ha d’analitzar individualment. Per això, ni els anys cotitzats ni el nombre d’informes determinen per si sols el resultat: el factor fonamental és acreditar com les seqüeles impedeixen continuar treballant.