A vegades ens passa que els nostres fills i filles fan alguna cosa i saltem, sentim com si tinguessin l'habilitat de tocar-nos aquell botó que fa que un munt d'emocions surtin una mica incontrolades, un crit, molts crits, un cop de porta , un cop al cul... És la ira. Com una ona expansiva, una energia ens puja de la panxa fins al cap, notem com se'ns escalfa la cara i reaccionem gairebé sempre malament, d'una manera que no ens agrada i menys amb els nostres fills.
Ja vam parlar en un altre article sobre la necessitat de reconèixer que en realitat ells no ens toquen cap botó, que el botó el toquem nosaltres o més ben dit deixem que el ressort que ens fa mantenir centrats, salti i perdem el control sobre els nostres actes i les nostres paraules. Per això tan sovint no ens reconeixem i pensem que no ens agradem quan reaccionem així, ens sentim culpables, mals pares. Però abans podem fer-hi alguna cosa, abans que tot salti pels aires.
Una cosa molt útil és poder observar durant uns dies què és allò que ens fa saltar, si ho reconeixem serà més fàcil prevenir-ho o estar alerta de no saltar. Si un comportament, unes certes paraules, del nostre fill ens molesten especialment, primer detectem-ho. Segon, pensen-m'hi, per què? Què em passa que això que diu concretament em dol tant que fa que reaccioni amb ira? Sovint són coses relacionades amb nosaltres, si no suportem la mentida, l'engany, si sentim que no ens respecten, si perdem el control vers ells... són coses que requeriran d'un treball personal molt profund per canviar-les. Però si les tenim localitzades podrem posar-nos semàfors que es posin grocs per no deixar que arribin al vermell.
Si estem acompanyats en les situacions de conflicte, podem pactar amb la nostra parella què cal fer quan veiem que estem a punt de saltar, podem pactar una paraula clau per dir a l'altre que necessitem que intervingui i marxar de la situació. Si no podem controlar els nostres actes, és molt millor marxar i respirar, comptar fins a 10 i pensar com a adults com hem de respondre a aquella situació. Quan estàs sola i no hi ha ningú que et pugui donar un cop de mà, el teu propi fill t'hi pot ajudar. Li pots explicar que hi ha vegades que no t'agrada com reacciones i que et costa controlar-te i fas coses que després et saben greu, com cridar-li. Per tant, que quan et sentis d'aquesta manera marxaràs uns minuts a l'habitació i que parlareu després. Amb això també li estem ensenyant a buscar els seus propis recursos quan es trobi en situacions en què perd el control de les emocions. Per què un dia saltem a la mínima i un altre sabem com controlar-la?, i et dius allò, avui ho has fet bé!
Doncs hi ha condicionants generals que cal tenir en compte quan creuem la porta de casa, estem cansades? Hem dormit poc? Hem tingut un mal de dia a la feina? El ressort és més tens o menys en funció de com estem nosaltres i per tant la rapidesa amb què es deixarà anar depèn molt de com estem. Per tant, ser-ne conscients també ajuda i molt, i verbalitzar-ho, dir -ho als nostres fills, avui estic molt cansada o trista, necessito que m'ajudeu fent tal cosa... és una cosa que funciona molt bé, els infants, per petits que siguin, se senten tractats com a persones responsables i es comporten com a tals. Llegir llibres, o articles sobre el tema ens ajudarà a prendre'n consciència, parlar-ne amb la parella, deixar-nos interpel·lar i fer-ho nosaltres amb ella, que ens faci de mirall ens pot ajudar a entendre'ns millor què ens passa.
La ira i el que l'acompanya, crits i violència, mai són bons companys en l'educació dels fills i filles, i en canvi es converteixen en bumerangs molt difícils de controlar que, lluny de mitigar el comportament que tant ens ha molestat, l'acostuma a amplificar. A més, mostra comportaments als nostres fills que aprendran ràpidament i el dia que menys pensem ens faran de mirall i ens retornaran el que nosaltres un dia els vam ensenyar a fer, a descontrolar-nos, a cridar. Ara que s'acosten vacances i més temps per estar amb ells, posem-nos-ho com a deures d'estiu, serà dur però valdrà molt la pena.
