La culpa és un sentiment que ens permet adaptar-nos a les normes establertes en el nostre entorn. Quan ens sentim malament per no haver complert allò que creiem que esperen de nosaltres, ens permet reflexionar-hi i adaptar el nostre comportament al que és acceptat o volgut. Aquest sentiment va íntimament lligat a la construcció de la consciència moral, que s'inicia a partir de l'any de vida.

Tot i que així a priori sembla que és un sentiment positiu, en realitat, la barreja que en fem amb altres sentiments la distorsiona. Sovint barregem culpa amb vergonya, quan sentim que no tenim la capacitat per fer les coses millor; o amb l'autoestima baixa, quan creiem que no som prou bons per als altres; o amb la por de no ser estimats quan pensem que si l'altre s'ha disgustat amb nosaltres ens pot deixar d'estimar. I és en aquesta barreja de sentiments on la culpa s'amara de tota la resta, on la culpa es converteix en un sentiment molt negatiu per al qui el sent d'aquesta manera. Viscut així, no ens ajuda; al contrari, ens paralitza i ens empetiteix.

Per tant, és vital com a pares que anem amb molt de compte a utilitzar el sentiment de culpa dels nostres fills amb altres finalitat que no siguin estrictament les que hem descrit a l'inici. O sigui que, quan trenqui alguna cosa, o pegui alguna persona, hem de vincular la nostra explicació al resultat de la seva acció, i que aquesta tingui una conseqüència natural i directa.

Però mai afegir altres components, com que si piques a un nen no t'estimarà ningú, o que quan piques ets lleig i no m'agrades. La culpa és un sentiment positiu perquè ens ajuda a adonar-nos que hem actuat malament i a empatitzar amb el que haguem provocat, a prendre consciència de la repercussió dels nostres actes. Per això tampoc no és positiu treure ferro a tot el que fa el nostre fill i no donar-hi cap importància. Si llença totes les coses a terra, ho ha de recollir ell; si ho fem nosaltres, no l'estem ajudant que s'adoni de les conseqüències dels seus actes. No hem de buscar generar en els nostres fills cap sentiment de culpa, sinó que s'adonin dels seus actes, del que han provocat en objectes o persones, i que hi reflexionin i pensin en les conseqüències i en com ens podem estar sentint els altres. El que senti ell o ella serà una conseqüència d'aquest adonar-se que el seu comportament ha estat equivocat. Però haurem d'enfocar-lo a la reparació del dany, més que no pas a exterioritzar el sentiment de culpa, obligant-lo a demanar perdó encara que no ho senti així. Els infants que tenen un sentiment excessiu de culpa poden oscil·lar entre els dos extrems de la seva exteriorització, amb somatitzacions físiques, mal de cap, de panxa; aïllant-se del món que els envolta per por de ser jutjats, per por d'equivocar-se, no atrevint-se a provar coses noves, perquè creuen que no ho sabran fer. O bé tot el contrari, intentant constantment mostrar-se hàbils i útils, intentant agradar als altres, sobretot als adults de referència, buscant l'aprovació constant de tot el que fan, posant el focus més en la recompensa que en l'acte en si. Com en totes les coses, la infància és una època clau que determina la construcció de la persona que serem en l'adultesa, però un sentiment de culpa mal elaborat tindrà un paper fonamental en tantes facetes, l'emocional, la laboral, etc., que cal ser curosos i estar atents als sentiments dels nostres fills per ajudar-los a situar els seus actes sense altres sentiments negatius que no els deixin créixer amb una imatge positiva d'ells mateixos.