M’agrada fer un joc amb els meus fills, quan no s’ho esperen els dic «vine, que t’he de dir un secret», i llavors els dic a cau d’orella «t’estimo». I el seu somriure satisfet i ple m’omple en veure com aquest «t’estimo» per a ells és important i n’entenen el significat encara que no els l’hagi explicat mai. Algunes vegades el meu fill, quan li dic «vine, que t’he de dir un secret», em diu «ja sé el que em diràs, que m’estimes»... i un dia li vaig dir que era important valorar els «t’estimo», que eren un regal i que no tothom tenia la sort de sentir-ho dir tan sovint. Això em va fer pensar en quants de nosaltres no hem sentit dir gairebé mai que ens estimen als nostres pares, especialment al pare. Quants pares homes han patit l’estigma de criar-se sota les creences que expressar els sentiments els feia dèbils i per tant no han sentit mai els seus pares dir-los «t’estimo» o expressar el que senten en general i vers ells. També n’hi ha que pensen que és millor no regalar les orelles als fills amb coses boniques perquè no s’adormin confiats i autocomplaents. Que cal exigir-los sempre una mica més. Totes aquestes creences i d’altres encara són als nostres bagatges culturals i poden tenir un paper més o menys actiu a l’hora d’educar els nostres fills i filles. Però cal ser-ne conscients. Per això és important primer adonar-nos de com vam ser educats nosaltres: et deien «t’estimo» sovint els teus pares? Com et fa sentir això? Vols fer-ho diferent amb els teus fills? Dir «t’estimo» és un regal per a l’altre, però sovint també és una necessitat per a qui ho expressa, quan sents tan dins teu la necessitat de fer saber a l’altre que és molt important per a tu, que et fa sentir molt bé compartir la vida amb ell o ella. Expressar els sentiments obertament és realment una prova de fortalesa i seguretat en un mateix, al contrari del que sempre s’havia transmès. Mostrar el que sents és deixar al descobert la part més sensible de tu mateix i, per tant, exposar-te que et facin mal. Per això s’ha de ser molt valenta! Sovint la meva filla explora els meus límits fins que els troba, em poso nerviosa i a vegades acabo cridant, i això no m’agrada. Vaig provar de canviar el que feia: quan veig que m’estic acostant a límit, l’abraço i li dic «malgrat tot el que facis t’estimo i t’estimaré sempre». I ella baixa com un suflé, em somriu, m’abraça i se’n va tranquil·la. Cap tècnica funciona sempre i en tot moment, però aquesta té uns efectes increïbles, per a ella i per a mi. Dir «t’estimo» quan estic enfadada és difícil, connectar amb l’altre quan el que et ve de gust és cridar-li és difícil. Però el «t’estimo» en aquell moment fa que em connecti amb una part de mi que em reconcilia amb la meva filla, i reordena l’ordre de les coses, l’amor que sento per ella és molt més fort i més important que el rotllo de paper de vàter que acaba d’escampar per terra ;). No ens estalviem cap «t’estimo», al contrari, diguem-li tots els que sentim, sempre que puguem i ho sentim de veritat, amb aquesta paraula o amb la que cadascú senti. Sentir-se estimats és la base sobre la qual els nostres fills i filles creixeran i incorporaran la resta de coses que els faran ser qui ja són.
