L'educació pot fer molt en la lluita i en la reducció de les desigualtats socials emparant-se en els principis i valors socials i democràtics que la sustenten. Cal, però, evitar prejudicis respecte de famílies i infants en risc d'exclusió i desenvolupar recursos i estratègies no segregadors. Prejudicis com que aquests infants i famílies fan més absentismes i abandonaments prematurs, que les famílies no mostren interès ni participen en l'escola o que són font constant de conflictes, sense límits educatius.

Les estratègies i recursos actuals solen tenir un caràcter segregador, aparten infants que no s'adapten, que no estan motivats i que, sovint, parteixen d'una realitat social i familiar en risc d'exclusió. Recursos com les aules d'acollida o les unitats d'escolarització compartida que, si bé fan una feina encomiable i intenten adaptar-se als interessos i necessitats dels infants i adolescents perquè es busquin el seu propi lloc a la societat o al centre escolar, ho fan en un entorn aïllat i exclòs de les dinàmiques quotidianes de l'escola o institut.

Per tal de poder afavorir, doncs, una inclusió social real a les escoles i instituts d'infants i adolescents en risc d'exclusió, cal abordar la problemàtica des de diferents àmbits. Per una banda, som davant d'una situació en què la composició social de moltes escoles no reflecteix la composició social del seu territori, el que s'esdevé en escoles guetos i en segregació escolar. Un altre factor que influencia en l'exclusió a l'escola és que trobem a faltar la inclusió de diferents grups socials en els continguts i en els exemples i anunciats dels treballats a les aules: si no hi soc, en l'imaginari que crea el currículum, tampoc soc visible en el meu dia a dia...

Com ja hem comentat abans, un aspecte que no afavoreix en la inclusió social a les aules és agrupar els infants tant per nivell educatiu com per algun altre aspecte prototípic. Aquests agrupaments poden facilitar la feina de mestres i professors però són una estigmatització brutal per als alumnes que es veuen abocats a una etiqueta sigui per bé o per mal que els condiciona i els limita. En aquest mateix sentit, les intervencions i actuacions que es dediquen a reduir els abandonaments prematurs o a intentar millorar els èxits educatius es fan atenent i posant únicament la mirada en aquests infants i adolescents en risc i no en tot els sistema. Aquest fet suposa aplicar pegats que poden solucionar o atendre casos particulars però que no suposen un canvi de model que permeti i afavoreixi directament la inclusió social a les escoles i instituts.

De tot el que hem anat exposant fins ara, hi ha un element que és bastant clau a l'hora de parlar d'exclusió social en educació i és el de la segregació escolar. Dins d'aquesta situació de segregació escolar, crida l'atenció la diferència entre les escoles i instituts que configuren la xarxa pública de centres educatius. Com pot ser que ja no només dins de la xarxa, sinó dins d'un mateix municipi, existeixin tantes diferències significatives entre les escoles que impliquin que les preinscripcions i matrícules s'encaminin cap a algunes escoles determinades? No haurien de tenir totes les escoles públiques un mateix nivell de qualitat que hauria de permetre que totes les famílies accedissin tranquil·lament al centre que els toca per proximitat? Que cada escola tingui el seu propi projecte educatiu és un aspecte molt positiu d'adaptació al territori, a l'entorn i als infants i famílies, però caldria un paraigua comú que pugui garantir una mateixa qualitat en tots els centres i una transferència i socialització de bones pràctiques o projectes que puguin revertir directament en tot l'alumnat en igualtat de condicions.