17 de novembre de 2019
17.11.2019

Els adults 'ratllats' no són aptes per educar

La pedagoga manresana Eva Bach ofereix claus a les famílies perquè els fills aprenguin a estimar la vida i el món

16.11.2019 | 23:41
Eva Bach va agrair la presència a la sala de la seva mare, la seva germana i altres membres de la família

El punt de partida de la xerrada per a famílies que va oferir la pedagoga manresana Eva Bach Cobacho aquesta setmana a l'auditori de la Plana de l'Om, que era gairebé ple, va ser una enquesta sobre com veien els joves als adults. Els resultats eren devastadors: un 29% els qualificava d'intransigents; un 36% els considerava mancats d'empatia i un 20%, ratllats, estressats i amargats.

Adults que s'havien oblidat de riure, que aplicaven el retret sistemàticament i que al mateix temps es posaven com a exemple a seguir generaven rebuig entre uns joves que més que seguir el seu exemple volien fer tot el contrari.

Així que la pedagoga manresana -una de les pioneres en la introducció de l'educació emocional en els àmbits educatiu i familiar a Catalunya- va advertir que si, efectivament, la família volia incidir sobre l'educació havia de reflexionar.

Donar eines per fer-ho era l'objectiu de l'acte organitzat per l'Ajuntament de Manresa dintre de la programació de la 9a Setmana dels Drets dels Infants.

Amb la xerrada es pretenia reflexionar sobre com influeixen les emocions i la visió de la vida de les mares i dels pares en l'educació  dels fills i filles i quines són les preguntes essencials que s'han de formular mares, pares i mestres.

La primera era sobre les emocions. Atès que difícilment un adult ple de ràbia pot ser un bon mestre, Bach va convidar l'auditori a esforçar-se per saber detectar quina era l'emoció bàsica de fons que els acompanyava en cada moment: amor, alegria, tristesa, ràbia, por.

De la ràbia va dir que s'expressa amb la cerca insistent de la imperfecció de l'altre; la por, amb l'espera constant que les coses vagin malament, i la tristesa amb l'encasellament en la pèrdua i l'enyorança del que no tornarà.

Bach va demanar als presents que s'autoexploressin fins a trobar el moment en què l'amor i l'alegria van quedar interceptats i els va convidar a treballar per treure la pedra del camí.

«Pregunteu-vos si esteu ben vius. Perquè la pregunta no és si hi ha vida després de la mort sinó abans de la mort», va dir.

Dues històries

I va explicar una història. Inventada, com són les històries, però plena de significat. Un viatger arriba a un poble per un turó ple de làpides amb els noms i inscripcions del tipus sis anys, vuit mesos i sis dies. Cap de més de 10 anys. Va trobar una persona i li va expressar la seva estupefacció per tanta mort de nens petits, però el veí li va explicar que no eren infants sinó que en aquell poble tothom tenia una llibreta en què comptabilitzava els moments de pura vida i tots aquests sumats era el temps que es feia constar.

Va estructurar en tres els passos per gestionar les emocions bàsiques: consciència, calma i contenció, i transformació amb un relat reparador.

Va demanar no actuar abans sinó després de gestionar una emoció bàsica. Va recomanar dedicar temps a crear i admirar bellesa i a generar moments màgics que són els que propicien la permeabilitat entre persones que facilita l'educació.

També va recomanar no encomanar als altres les ferides que ens hagi pogut causar la vida. Ho va fer amb una altra història. Dos nens juguen a l'hivern sobre un riu gelat i el més gran cau a l'aigua. El més petit intenta treure'l. Està sol i ho intenta i ho intenta però no té prou força. Al final ho aconsegueix i quan arriben els adults un demana com havia estat possible que un nen tan petit hagués pogut treure de l'aigua l'altre més gran. I un avi respon: «Perquè no tenia ningú al costat que li digués que no ho podia fer».

I aquí arriba la imprescindible motivació per fer les coses. Va dir que era de tres tipus extrínseca (cerca de reconeixement extern, com els likes a les xarxes socials), intrínseca (fer les coses per la satisfacció que ens fa fer-les) i la transcendent (pel bé als altres o al planeta). Va advertir que la primera porta «a un món buit».

Va plantejar una altra pregunta al públic: «Veieu la vida com un regal o com una carrega?». Segons Bach, quan es veu com una carrega es tendeix a sobreprotegir o desprotegir els fills perquè projectem en ells mancances nostres no resoltes i els eduquen les nostres cuites pendents.

Per quan la vida fereix va receptar consciència, esperança, responsabilitat, paciència, confiança i generositat. Perquè la vida paga la pena malgrat la pena. Així que cal oblidar-se quan calgui de la rentadora i preguntar als nens què fa falta perquè siguin més feliços. Recuperar l'alegria i la bellesa per estimar la vida i el món.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
activitats amb nens

Plans per fer en família

Passa un cap de setmana o unes vacances en família perfectes! 

 
L'últim El més llegit