L’altre dia la meva filla de 2 anys i 8 mesos va trencar un ou per primera vegada, va trencar un ou ben trencat, ni un tros de closca al plat. La seva cara de felicitat era immensa, per fi ho havia aconseguit! i la meva, és clar! Em va envair l’orgull de mare, de com puc haver tingut tanta sort i quina filla més llesta que tinc! Però després vaig recordar tots els ous «mal trencats» que havíem tingut. Vaig recordar les seves ganes des de feia mesos de participar a fer pastissos i truites i d’imitar el seu germà, i les meves primeres respostes: tu no, tu encara ets massa petita per trencar els ous. Quelcom que fem sovint els adults, no deixar-los fer quan tenen ganes d’aprendre, marcar les edats segons les quals han d’aprendre a fer certes coses. Sobretot quan se’ns desperten les pors... que prenguin mal o, en aquest cas, a tenir una feinada a netejar la cuina, la roba i a ella.
Després de molt insistir vaig començar a deixar que trenqués els ous ella també, cada vegada amb resultats similars, els ous esclafats contra les seves mans, regalimant pertot arreu, closques dins de la massa i ella eixugant-se la clara amb la samarreta. I jo, depenent del dia que tenia, responia amb més o menys paciència amb respostes que la podien animar a continuar intentant-ho o, al contrari, que tenien implícits els retrets per no haver-ho fet bé. Sovint els adults estem tan enfocats als resultats que som incapaços de valorar el procés per aprendre dels infants... Però no només no el valorem, i no els donem el temps que necessiten, sinó que a més no tenim gaire idea de com acompanyar aquest procés. Perquè, sabeu com és de difícil explicar com es trenca un ou? Tenint en compte l’infant que ens escolta i els seus coneixements previs, la literalitat del seu pensament, l’ou està trencat, doncs està bé... encara que sigui esclafant-lo contra el plat. Cal saber acompanyar, cal saber posar les paraules correctes, i no ens podem enfadar perquè haguem dit al nostre fill que faci una cosa i l’hagi fet segons com ho ha entès ell i no com nosaltres volíem dir. Perquè, gairebé segur, no l’hi haurem dit des de la seva lògica. És molt fàcil aplaudir al final, quan ja ho han aconseguit, el més difícil és encoratjar el procés i sostenir-lo. Encoratjar és fer-li veure les seves petites conquestes, ha après a trencar l’ou sense donar-li un cop que el parteixi en dos a la primera, doncs està aprenent la força justa que li ha de donar perquè s’esquerdi sense trencar-se. És tota una conquesta per a ella! I ho hauria de ser per a nosaltres també, hauríem d’aprendre a rebaixar les revolucions i saber apreciar de debò les conquestes del procés i no només el resultat final. Sostenir vol dir que quan s’enfada perquè no li ha sortit bé, i sovint té la temptació d’abandonar, hem de dir-li que ho segueixi intentant, que mai ningú ha trencat un ou ben trencat a la primera, i que ella necessitarà trencar-ne 10 o 50, això segons cadascú, però que està bé, que ha de ser així. Que són els ous mal trencats, les closques dins el pastís, el que fan tan bona la truita d’avui. I vaig pensar que ella havia après a trencar l’ou malgrat tots els impediments involuntaris que jo li havia posat, i això també em va esperançar, els infants aprenen perquè és en el seu ADN vital, encara sort!
