Que els infants aprenen per imitació ja ho sabem, però fins a quin punt és important conèixer com funciona el procés d’imitació? Doncs és bàsic en l’aprenentatge dels infants.

Proveu de fer l’exercici de dir a algú que us imiti dient-li que faci alguna cosa, com per exemple, posa’t la mà de manera horitzontal al nas i tu fes-ho però posant la mà vertical. Què creus que passarà? Doncs que segurament t’imitarà el gest i no farà cas del que li has dit.

Els infants ho aprenen gairebé tot per imitació, als que teniu més d’un fill o filla us haurà passat que recordeu que al primer dels vostres fills li va costar aprendre a fer una certa cosa i en canvi el segon ho va fer amb la meitat del temps i el tercer creieu que ja va néixer sabent-ho fer. I no és que vosaltres milloreu l’espècie amb cada naixement és que les neurones mirall funcionen en els infants especialment entre ells perquè s’hi afegeix la motivació de voler ser com els germans grans.

Els infants no ens escolten, aprenen mentre nosaltres fem. Per això és tan fonamental ser-ne conscients, i pensar que som models per als nostres fills. Ser coherents és molt important, entre el que diem i el que fem. Donar-los lliçons sobre no dir paraulotes o voler que saludin en entrar als llocs si nosaltres insultem mentre conduïm i no diem res en entrar a les botigues, no té cap sentit. Les neurones mirall són la base fisiològica de l’empatia, són les que ens permeten plorar quan un amic ens explica que li ha passat una desgràcia i sentir-la com a pròpia. Són les que ens permeten emocionar-nos amb una pel·lícula o un llibre. Les neurones mirall són com l’efecte de llegir el cervell de l’altre, això vol dir que val la pena tenir present que els infants són grans observadors, de tot el que comuniquem, i si tenim en compte que comuniquem en un 80% pel llenguatge no verbal, no serveix de res voler mentir o amagar una situació a un infant, la percebrà. Per això diem sempre als nostres articles que expliquem les coses als infants, perquè tenen una capacitat de percepció molt superior a la nostra, i com que tenen més mancances en la interpretació, si els deixem sols interpretant perquè els amaguem les coses, sovint treuen conclusions equivocades. Aprenen, per exemple, a amagar els sentiments o a no expressar-los, o que sentir certes coses està malament o no serà acceptat.

Els infants, com ja hem explicat en els articles anteriors, estan governats bàsicament pel cervell reptilià i el límbic, són incapaços biològicament parlant de fer servir el raonament en la majoria de situacions. Som els adults que tenim aquesta capacitat, perquè tenim les 3 parts del cervell completament desenvolupades. I és gràcies a les neurones mirall que els nostres fills i filles poden empatitzar amb nosaltres, aprendre del nostre comportament lògic i racional. Per això, quan ens posem a cridar els agafem físicament perquè cedeixin en un comportament; en realitat estem deixant que ens governi el cervell límbic, l’emocional i el reptilià, el més primari, quan ens posem agressius. Què creieu que farà el nen? Tenir un comportament racional? Ell que no hi està preparat? Doncs no és clar, cridarà més que nosaltres, si pot. I aquí és quan podem aprofitar les neurones mirall per posar-les en contra nostra i continuar cridant. O a favor nostre i deixar que sigui el nostre neocòrtex que dicti les normes, i esperar que les neurones mirall del nostre fill facin la seva part i deixi de cridar per poder parlar. Els adults som nosaltres, som els únics que podem escollir sobre quina part del nostre cervell actua en cada cas, els infants encara no poden, bàsicament estan governats per les emocions. Però també deixem que les nostres neurones mirall s’emmirallin en ells perquè també podem aprendre moltes coses.