Moltes de les imatges que ens commouen i emocionen reflecteixen l’acció d’acompanyar. Si mireu bé la imatge que il·lustra l’article entendreu què volem explicar. L’esportista comparteix els nervis amb el seu entrenador. Els esports individuals tenen un component de responsabilitat que pot bloquejar el competidor. La presència del tutor/a esportiu pot relaxar la respiració i permetre una bona vivència.

Acompanyar vol dir donar la mà i ajudar a creuar el carrer quan hi ha trànsit de cotxes. Donar la mà quan la por no et permet avançar davant d’una situació complexa. Caminar al costat, fer un viatge de creixement és la manera com els pares i mares, entrenadors, mestres, amics i amigues fem costat a les persones que estimem. Aquest vincle, l’estimació, és la cèl·lula nuclear de l’acció d’acompanyar, d’educar.

Acompanyar és aquella visita inesperada quan sembla que només hi ha núvols negres. Ser-hi present quan els resultats esportius no són els esperats. Quan ens sentim acompanyats els camins són més amables i els paisatges més bonics.

Tornem a la fotografia. El gest d’acompanyar queda dibuixat amb les mans de l’Eduardo, entrenador. Fixeu-vos en la cara del jove esportista. I mireu les mans de l’entrenador, transmeten allò que només seria una frase: «Confia en tu. Confio en tu. Som aquí junts». El jove esportista rep l’acció amb benestar. L’Ilan va guanyar la competició i va mostrar tot el que havia après al seu club, a Atarrabia/Villava, Navarra. Ho heu entès bé sí: un nen navarrès al Vila de Santpedor de judo.

Trencar distàncies, ser-hi present, somriure quan fa por, abrigar, un parlar amable, un no o un sí quan cal són maneres d’estar al costat. Fer gairebé cinc-cents quilòmetres per participar en una competició infantil i set hores de viatge són una manera molt bonica d’educar acompanyant. Eduardo Robles i el jove Ilan Pérez ens van regalar aquesta fotografia que acompanya l’article. Ens vam emocionar. Compartir la imatge amb vosaltres, lectors, pares i mares, mestres, educadors, esportistes ens ha semblat una bona manera d’acompanyar-nos una estoneta.

I potser acompanyar només vol dir donar la mà i caminar plegats fent camí.