Un cop passats els primers dies de confusió i nervis, vam passar per diferents estats d'ànim, cadascú els seus, segur que en moments força negatius, potser a dies o estones una mica amb sensació de muntanya russa.

Ara que ja fa unes setmanes que som a casa volíem posar l'òptica en tot allò de positiu que hem après amb els nostres fills a casa. No tothom ho viurà igual, ni tothom ho viurà tot, però potser llegir-ho us ajuda a reflexionar i a treure'n eines de futur per tenir relacions més felices amb els vostres fills i filles.

Hem après a parar, ens han parat de cop, d'acord, no hem parat nosaltres, però el fet de fer-ho de manera obligada ens ha ensenyat que sí, que podem parar i no passa res. Les que estem acostumades a fer mil activitats, sovint ens deixem guiar més per l'agenda i tot allò que volem fer que per com estem i què necessitem nosaltres i els nostres fills en cada moment. Quan mires l'agenda i no hi ha res, al principi tens vertigen, el teu mapa, la teva brúixola s'ha parat. Però que alliberador és alhora, hem abaixat les revolucions i els nostres fills estan millor.

Hem après a conèixer millor els nostres fills i filles, petites coses del dia a dia, semblant a quan són nadons que cada dia descobreixes que fan una cosa nova i a tu et semblen meravelloses les seves conquestes. Això ho vèiem perquè el miràvem amb atenció, perquè sovint no teníem ulls per res més, i aquesta atenció plena i conscient en els nostres fills i filles, quan ha desaparegut? Als 5, 10 o 15 anys... per què? Mirar-los, descobrir-los i retornar-los el que estem veient en ells i elles els omple d'eines i possibilitats.

Hem après a estimar-nos més, potser a algú li sembla una tonteria, però per estimar també cal temps, temps de no fer res, temps d'acaronar-se sense res més al cap, temps per fer petons, temps per sentir que t'estimo i no poder reprimir les ganes de dir-t'ho. Temps per fer-nos amanyancs al llit tots junts, temps per parlar a cau d'orella sobre els nostres secrets. Hi sou a temps encara si no n'heu tingut d'això... és un regal que us podeu emportar per a quan les portes s'obrin de nou.

Hem après que els nostres fills i filles no necessiten la meitat de les coses que nosaltres els volem donar, no necessiten mil extraescolars, ni moltes i variades activitats de lleure el cap de setmana, ni molts regals. Els nostres fills ens necessiten a nosaltres, volen estar amb nosaltres si nosaltres estem bé i presents amb ells. No necessiten grans coses i valoren excessivament petites coses que nosaltres acostumem a no oferir-los perquè no ens adonem de com les necessiten. Manar sobre el seu temps, gestionar el que volen fer amb el temps i el ritme que desitgen. Deixar-los triar, atrevir-nos a deixar-los fer coses que ens aterren per si es fan mal, per si ho embruten tot, i descobrir que poden fer-ho, que en són capaços.

Hem après que una activitat divertida, una activitat per estar junts no ha de valer molts diners ni cal anar molt lluny a fer-la. Fer ell llit, estendre la roba o fer el dinar poden ser coses amb què gaudim molt si les fem connectats uns amb els altres, si ens deixem emportar per la il·lusió que senten els nostres fills, en cada cosa que fan encara que els llits no quedin tan ben fets.

Desitjo que tot el que hagueu après no ho desaprengueu quan obrim la porta de casa, que sapigueu mantenir l'essència del que realment és important per a nosaltres i els nostres fills, que no tornem a omplir-nos el temps de coses que no ens deixen temps per estar junts.