18 de maig de 2020
18.05.2020
Regió7
RETALLS D'EDUCACIÓ

El teu fill em molesta

Us recomanem molt que feu aquest exercici sovint, que parleu amb el vostre jo dels 5, 10 o 15 anys, i que llavors mireu els vostres fills i filles, i els fills dels altres, segur que els podreu entendre molt millor

18.05.2020 | 13:59
Una família jugant a casa seva

L'altre dia veia una foto a Instagram d'una mare que havia rebut una nota d'un veí que es queixava del soroll que feien els seus fills, durant el confinament a casa. Una nota escrita de manera molt poc empàtica i utilitzant algunes paraules totalment fora de lloc. Les situacions estressants generen en nosaltres reaccions polaritzades, hi ha persones que pensen com poden ser útils als altres, fent mascaretes o oferint-se a comprar per a la veïna que és gran, i d'altres en què la por i l'angoixa fan que l'empatia quedi cegada. Què esperem que facin uns nens i nenes que fa 40 dies que estan tancats en un pis? Evidentment que cal dir-los que no cridin en excés o que no facin soroll per no molestar els veïns. Però això em va fer pensar sobretot en quin dia vam oblidar com érem nosaltres quan érem petits, què necessitàvem, a què ens agradava jugar? La cultura de la infància en la qual ens vam criar, ha creat en l'imaginari col·lectiu un seguit de preceptes que vesteixen el nostre inconscient. Jugar és d'infant, quan un es fa gran, una de les mostres que ho és, és que ja no juga, jugar és fer el tonto, és no acollir-se a les normes socials perquè segurament comporta fer coses que se suposa que no fan els adults. Els adults contenim l'expressió de les nostres emocions, els infants són tot emoció i l'expressen tal com la senten, alegria desbordant i també ràbia a dojo. Un dels preceptes és que un infant és un adult a mig fer, i per tant no ens l'hem de prendre gaire seriosament. Però, quan vam deixar de recordar com ens sentíem quan érem petits? A vegades penso que els adults d'avui no vam ser els infants d'ahir; per què, si no, faríem just tot el contrari del que ens agradava quan érem petits o el que odiàvem dels adults?

Una de les eines que fem servir en psicologia per treballar és dir a la persona que parli amb el seu jo de 10 anys, i això té molts efectes. Empatitzarem molt més amb la nena que vam ser que amb el nostre jo d'adulta a la qual acostumem a tractar sovint malament. Tornar a sentir què és el que més ens agradava fer llavors, ens permetrà rebuscar i recuperar certes motivacions, potser també alguns somnis que es van perdre pel camí o la simple capacitat de somiar. Us recomanem molt que feu aquest exercici sovint, que parleu amb el vostre jo dels 5, 10 o 15 anys, i que llavors mireu els vostres fills i filles, i els fills dels altres, segur que els podreu entendre molt millor. I potser recordareu que el nivell de soroll que fèiem era proporcional a com ens ho estàvem passant de bé, i ja no ens molestarà tant el seu soroll. Potser recordareu que fer justament el que ens havien dit que no podíem fer, tenia una motivació extra, i que gràcies a això vam aprendre tantes coses i vam generar la nostra autoestima. Evidentment als adults ens toca posar els límits i no s'hi val tot, però en moments com aquest, en què demanem als infants que deixin de banda els aspectes bàsics que necessiten per créixer, moviment, aire lliure, relació amb els iguals, potser que també siguem flexibles en aquests límits, no? I que ho siguem tots, els que tenim fills i filles i els que no en tenen i que han d'apujar el llindar del que creuen que està permès fer a casa. Perquè un altre dels preceptes de la cultura d'infància és que, com que són «minipersones», també tenen els seus drets reduïts, i per això el que necessiten en situacions excepcionals no és a l'agenda política. Posem una cadira al nostre davant i posem-hi una foto de la nena que vam ser, i parlem amb ella, comprenguem-la i aprenguem coses que malauradament hem oblidat, i el món serà un lloc molt millor per a totes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
activitats amb nens

Plans per fer en família

Passa un cap de setmana o unes vacances en família perfectes!