No sé si haureu sentit dir aquesta paraula que encara ens resulta estranya a la majoria, jo l'havia escoltat i llegit diverses vegades, però no acabava de connectar amb el seu significat. Fins que l'altre dia estava escoltant una xerrada i la van explicar d'una manera diferent, i llavors sí, em va encantar! La sororitat és fer xarxa entre dones, és tenir un grup de dones en el qual ens sentim recolzades, escoltades, compreses. I això ho vinculo a una de tantes idees en les quals hem crescut les dones, que ens han fet creure que les altres dones eren possibles competidores i que, per tant, mai ens havíem de confiar del tot a una altra dona. I això que ha calat en la nostra cultura de criança sovint es tradueix en consells que reforcen aquesta idea vers les nostres filles. Sovint som nosaltres mateixes les que diem que els nens s'enfaden i es tornen a fer amics de seguida en canvi les nenes són més recargolades. A les nenes els encanta buscar raons entre elles, criticar-se a l'esquena, deixar de banda altres nenes, fer-los la vida impossible. Com si aquests atributs estiguessin vinculats al gènere i no a les persones.
No disposar d'aquesta xarxa de dones ens empobreix, ens aïlla, quan hem sigut mares és un moment d'especial necessitat de compartir amb altres dones, d'explicar les nostres pors, les nostres errades, les nostres culpes per no ser bones mares. I sovint ens trobem soles en aquest moment tan important, perquè tenim por de ser jutjades, que ens critiquin, que no ens entenguin. I sovint és cert, les dones entre les dones no hem après encara a fer xarxa, a no jutjar-nos, a no criticar-nos per foteses. I darrere aquestes crítiques hi ha el pes que tota la societat exerceix vers les dones, l'alt nivell d'exigència vers el nostre aspecte físic, el nostre rol dins la família, com a mares i també com a amigues. I ens ho hem cregut i ho hem reproduït durant anys, i la pròpia exigència s'ha convertit també en exigència vers les altres dones.
Fins que descobreixes la sororitat, fins que et deixes anar i sents l'escalf d'altres dones que t'acompanyen i que et fan sentir segura i estimada. Altres dones que ja han après a no jutjar, a acceptar-te tal com ets, i això et fa sentir lliure, et permet deslliurar-te de la pesada càrrega que suposa intentar aconseguir ser qui no ets, fer el que no vols fer, només perquè creiem que algú ho espera allà fora.
No neguem aquest regal a les nostres filles, no ens el neguem nosaltres tampoc. I això comença per fer canvis en nosaltres, per deixar de criticar-nos les unes a les altres, per deixar de jutjar el nostre aspecte físic segons els cànons de bellesa vigents. Per què això no ho fem amb els homes? Això no sorgeix de manera espontània en nosaltres, això és una derivada de la imposició d'un model de dona, d'una manera d'entendre que només es pot viure la feminitat o la maternitat d'una manera que és la correcta. I ens hem convertit sense voler-ho, sense reflexionar-hi, en transmissores d'aquesta cultura vers les nostres filles i fills. Cada vegada que les nostres filles ens senten criticar les altres dones, els estem transmetent el missatge que no poden confiar en altres dones, els estem prenent la seva xarxa. Cada vegada que jutgem els comportaments diferents de les altres dones els estem mostrant que només hi ha un camí vàlid, una manera de fer i de ser que serà acceptada. Els estem negant la possibilitat d'expressar-se i de viure la seva identitat de la manera com elles vulguin triar, els estem prenent llibertat.
