Aquests dies hem estat molts els que hem sentit por, sobretot els primers dies, quan la incertesa i el canvi tan gran que van patir les nostres vides ens feia témer inclús morir, nosaltres mateixes o els nostres familiars. La por és un sentiment que ens ajuda a posar-nos alerta, la por activa el nostre cervell més primitiu i ens posa en situació de tensió per si hem d'enfrontar-nos a un perill extern. Quan sentim por per una cosa real, una situació com ha estat aquesta pandèmia global de la covid, no hem de fer veure que no estem tenint aquest sentiment, l'hem de poder identificar per poder-hi donar resposta i afrontar-lo amb les millors eines que tinguem. La nostra por no explicada als infants, els provoca més por a ells i elles, perquè si no compartim amb ells la veritat, la interpretaran amb els seus pocs recursos i els provocarà més patiment que si l'afrontem de cara. És molt sa per als nostres fills i filles saber que la seva mare i el seu pare tenen por també, i que ho podem expressar i que no passa res, els obrim la porta perquè ens expressin les seves pors, sense témer ser jutjats. En segon terme hem de poder analitzar aquesta por, què sentim?, quina reacció física notem?, aquesta emoció ens fa sentir malament? I també explicar-los que en part és positiu sentir por, si no no hauríem estat a casa tancats, i no hauríem evitat així molts més contagis. És positiu també en el sentit que ens posa en acció d'actuar, la por és la bombeta que s'encén; ara bé, el més important és què fem a continuació.
Si la por ens condueix a la paràlisi, a l'aïllament, als pensaments recurrents negatius i catastrofistes que en cercle ens provoquen més por i arriben a poder provocar-nos episodis d'ansietat, no hi estem donant una resposta adequada. Per això és tan important mostrar als nostres fills i filles les diferents respostes que podem donar davant de la por, sense negar-la, afrontant-la. Podem descriure de manera objectiva quines coses ens fan por de la situació que estem vivint, el contagi, posar-nos malalts, patir, morir en últim terme, que es mori un familiar proper.
Encara que pugui semblar una mica cru parlar de tot això davant dels nostres fills i filles, és molt més sa que negar-ho, que amagar-ho, els dona molts més recursos per afrontar el sentiment de por i angoixa que puguin sentir. Podem descriure les accions que podem fer i que sí que depenen de nosaltres per minimitzar això que no volem que ens passi. Situar-nos en la resposta, en l'acció, en la resolució, ens motiva perquè justament el sentiment de por no ens paralitzi i ens impossibiliti avançar. Podem jugar a les dues cares de la moneda, sobre quines coses negatives podrien passar o estan passant, i quines de positives també, per poder ensenyar als nostres fills i filles a observar des d'una altra òptica. Encara que pugui semblar una mica naïf, poder extreure també coses positives de situacions negatives. Podem demanar-los a ells: què hauria de passar perquè et sentissis millor, què hi puc fer jo? Sovint els infants saben el que volen i no els deixem espai per demanar-ho, acompanyem-los i donem-los el temps perquè puguin trobar les seves pròpies estratègies.
Podem crear un espai físic «segur», fer una cabana on puguem anar quan sentim por, on tinguem algun nino especial o una pedra «màgica» que ens doni forces. Podem abraçar-nos, saber que ens tenim els uns als altres i que som casa per a ells, que en nosaltres sempre trobaran un lloc segur per venir quan ho necessitin.
I tu, com afrontes la por?
