Pèssima notícia a menys de mig mes de l’inici del curs escolar. El desert s’ha quedat sense la prèdica de Ken Robinson (Liverpool, 1950-Los Angeles, 2020), conferenciant sublim que va dedicar la seva vida a advertir que el sistema educatiu de pràcticament tot el món és una eficaç i lamentable màquina de destruir la creativitat dels nens. Un càncer ha fet callar la seva veu, segons ha comunicat la seva pròpia família a través del seu compte de Twitter.

Potser no hi ha millor homilia per recordar-lo que revisionar la xerrada TED que el va fer famós. La va pronunciar l’any 2006. Porta ja més de 66 milions de reproduccions. És amena i a estones hilarant i, el que és millor, amb l’audiència amb la guàrdia baixa per les rialles, aconsegueix colar idees revolucionàries. Si el professors impartissin així les seves classes, creixerien com xampinyons els leonardos, picassos, charlie parkers i gene kellys en cada generació.

El veritable Informe Robinson

Va arribar al grau de doctor per la Universitat de Londres amb un treball sobre la utilitat del teatre dins del sistema educatiu. Tenia llavors 31 anys. Apuntava maneres, però no s’intuïa encara fins on el portaria tot allò. Va fer de la seva tesi doctoral la llavor d’una obsessió. Defensava amb passió i enginy la importància de les arts en un sistema educatiu que considerava disciplines com la música, el teatre i la dansa assignatures menors. Va aconseguir l’impensable. El 1998, el Govern de Tony Blair li va obrir les portes i es va mostrar disposat a escoltar-lo. Fruit d’aquella oportunitat va néixer l’anomenat ‘Informe Robinson’ (sí, com Michael Robinson, però no dedicat al futbol) i que finalment Ken Robinson va destil·lar en la seva sensacional conferència del 2006.

Hi explica, a tall d’anècdota, la història d’una nena que al fons de la classe dibuixa en un full de paper. La professora li pregunta què és. Ella diu que un retrat de Déu. La professora li diu que ningú sap quin aspecte té Déu. «Ho sabran d’aquí a un minut», respon la petita. De les paràboles, com aquesta que explicava Robinson a la xerrada TED, se sol extreure una lliçó, però en aquest cas és tan extraordinària que n’ofereix més d’una. La primera, que els nens arrisquen, no tenen por d’equivocar-se. D’infondre aquest temor ja s’encarregarà amb els anys l’escola i, molt més, la primera empresa per a la qual treballin. La segona, que, com va dir Picasso, tots els nens neixen artistes. La tercera lliçó i principal preocupació de Robinson, que el sistema educatiu no està concebut per a les intel·ligències que surten del carril previst.

Professors en una discoteca

El sistema educatiu actual va néixer per satisfer les necessitats de la industrialització, deia Robinson, i ha degenerat en una simple fàbrica de produir professors universitaris, com si fossin la cúspide l’evolució humana, tipus per als quals els seus cossos només són vehicles amb què transportar els seus cervells d’una reunió a l’altra. Així ho expressava el mateix Robinson. Les matemàtiques i les llengües, i mai la dansa o el teatre, són la raó de ser de les actuals escoles. Convidava la seva audiència del TED a observar un grup de professors universitaris en una discoteca. Ho deia de broma, però també molt seriosament, ell, amb els seus andamis matussers per culpa d’una poliomelitis infantil.

El sistema educatiu, denunciava, acollirà aquest any un nou curs de nens a primària (per exemple, a Espanya) que es jubilaran si res canvia l’any 2080, en un món que ningú sap com serà, però se’ls prepararà essencialment com si encara fos el del segle XIX, amb la producció industrial com a principal meta col·lectiva. El model educatiu, sigui al continent que sigui, explora les capacitats dels nens, però dins d’un espectre d’opcions ridículament petit.

Robinson, i això és fàcil d’intuir, era un incòmode detractor dels informes PISA, obsessió dels governs i motiu de pàgines i pàgines cada any en la premsa quan es donen a conèixer els resultats. Com tot pare sap o hauria de saber, les escoles dediquen jornades completes a preparar aquests exàmens en les jornades prèvies que es realitzin perquè la direcció del centre no quedi en mal lloc i, posats a fer, perquè el país en el seu conjunt escali, si és capaç, algun lloc en la classificació mundial d’una ‘champions’ que en absolut té en compte la creativitat. Aquest era, de fet, el títol de la conferència que el va fer cèlebre: ¿Les escoles maten la creativitat? Va tenir tant d’èxit que el van convidar en un parell d’ocasions més a il·luminar amb les seves paraules la sala. L’última va ser el 2013, amb un altre títol suggerent: ¿Com escapar de la Vall de la Mort de l’educació? Exacte, la Vall de la Mort, un desert, allà on predicava Robinson.