Sentia Xavier Sala i Martín parlar sobre com és d’important potenciar el valor de l’esforç en els infants i de quina manera això està afectant en aspectes clau de l’economia dels països i en les relacions laborals a les empreses. Els adults tenim la clau de volta per potenciar una cultura de l’esforç o per anul·lar-la. La cultura que ens envolta no valora l’esforç, al contrari. El que valorem són els dots innats, allò que obtenim de manera fàcil, quan en realitat el que té un talent innat no ha fet res per tenir-lo. En canvi el que s’hi esforça, el que estudia molt, o treballa molt, és el «looser», el «pringat de la classe». Com se suposa que els nostres fills i filles s’han d’esforçar per fer res, si quan ho fan reben crítiques? Com reforcem els adults als nostres fills? Valorant l’esforç o potenciant allò que saben fer de manera natural? Perquè el que passarà quan tingui una dificultat és que no intentarà superar-la, perquè no vegem que allò li costa, no li surt tan bé. Perquè tenir dificultats i haver d’esforçar-se per superar-les, li hem ensenyat socialment que és de fracassats.

Els intel·ligents són els que fan les coses sense esforç, només cal veure Instagram per veure noies que han acabat de parir amb una talla 36 i corredors fent 20 km sense una gota de suor. La major part és falsa, és clar, però és el que ells i elles perceben com a triomf. I quines conseqüències té que els nostres fills i filles no aprenguin a esforçar-se? Doncs que no ho intentaran, que es quedaran en la seva zona de confort per por del fracàs. Que no gaudiran de moltes de les coses que també podrien fer, perquè no es permetran descobrir-ho. Que quan de més grans puguin tenir dificultats en l’àmbit laboral o familiar, no hauran desenvolupat les estratègies que implica l’esforç. La paciència per donar-se temps a un mateix per obtenir la recompensa de l’esforç. La constància per haver de fer una cosa molts cops fins que ens surt bé. Tolerar el tedi que sovint suposa esforçar-se, no podem fer sempre coses que ens encanten i per a les quals estem molt motivats, cap feina ens motiva al 100%.

Els infants hauran d’aprendre que potser cal tocar una línia de la partitura 50 vegades fins que pots tocar la melodia amb emoció. Però abans l’has hagut de tocar moltíssimes vegades amb tècnica perquè després soni així. I sí, fins i tot els millors en tot, de fet els millors de cada disciplina, ho són perquè s’hi han esforçat moltíssim, a més de posseir un talent innat. Però això no ho sentim mai, no ho explica ningú.

Una de les coses amb les quals podem començar és revisant com valorem i afalaguem els nostres fills i filles. Què els diem quan «fan les coses bé»? Quan ens porten alguna cosa que han fet a l’escola? Comencem a dir-los: «ostres, es nota que t’hi has esforçat molt». Preguntem-los: «que t’hi has esforçat molt, fent això?». No els afalaguem pel resultat sinó pel procés. No valorem els talents per sobre dels processos perquè les conseqüències poden ser molt més nocives del que podem pensar a simple vista, a nivell individual per a cada infant, i col·lectiu com a societat.