El dilluns 14 de setembre va començar l’escola i, amb ella, un munt d’emocions positives per als nostres fills i filles, retrobament dels seus amics i amigues, de les seves mestres, d’un espai conegut on se senten com a casa, protegits... Però a la vegada, també, per a molts infants és una situació de nervis per allò que els és desconegut, per la separació de la seva família després de 6 mesos d’estar plegats gairebé tot el dia.

I hi ha infants que, davant dels canvis, s’aferren a allò que coneixen, com ens passa a nosaltres. Només que ells ho expressen a la seva manera, el que coneixen és la seguretat del que tenien quan eren petits. Per això alguns infants tornen a fer coses d’etapes que ja havien passat, com el control d’esfínters, el dormir soles a la seva habitació, vestir-se soles, menjar sols, deixar el xumet, no voler el biberó i un llarg etcètera de coses. Tot és absolutament normal si és durant un temps que pot ser des d’una setmana fins a alguns mesos, si aquest comportament s’allargués més de 3 mesos podríeu consultar un professional que acompanyi infants petits.

Els infants a vegades per créixer necessiten agafar embranzida, o sigui fer alguns passos enrere, per reafirmar-se, per estar segurs que caminen sobre terra ferma, abans no es posin a fer el salt endavant. I això és el que estan fent quan reprenen accions de quan eren més petits. És important que ho entenguem així i no pensem que de cop i volta el nostre fill s’ha tornat un mandrós i ja no vol fer tot el que sabem que sap fer sol. O que està cridant la nostra atenció parlant com si fos un bebè quan sabem que s’expressa perfectament. Si mal interpretem les seves accions i significats, ens podem disgustar amb ell, demanar-li que desisteixi d’aquella acció, no fer-li cas quan fa certes coses. Aquest comportament nostre només el reafirmarà en la seva necessitat de mantenir-se en aquesta etapa prèvia. Perquè no estarem donant-li la seguretat que necessita per avançar. Potser fins i tot li podem generar més dubtes sobre l’etapa futura, si no deixem de dir-li que les nenes grans no fan tot allò que ella està fent, i que és el que ella coneix i que li dona seguretat. Fer un pas enrere per reafirmar-se, per saber que si ho necessita la portarem a coll a dormir encara que ja tingui 6 anys, li ofereix aquest espai segur que necessita per créixer. Permetre-li que faci coses de nena petita, i poder verbalitzar-li que si necessita beure’s la llet amb biberó encara que tingui 7 anys, durant una temporada, que ho faci, que no la jutjarem, que quan se senti preparada té la seva tassa esperant-la. Li dona el seu temps i el seu espai per créixer amb seguretat. Més que jutjar, enfadar-nos o ignorar-los, el que podem fer és presentar-los el futur, allò que potser els fa por, amb alegria, aportant-los seguretat, acompa-nyant-los. Si allò que m’espera m’agrada, m’il·lusiona i els meus adults de referència m’hi acompanyen, serà molt més fàcil fer el salt.

Perquè fomentar l’autonomia dels nostres fills i filles no és aconseguir que facin ells sols el que quan eren més petits els fèiem nosaltres, sinó donar-los espai i temps per decidir per ells mateixos. Qui no tornaria a la falda de la seva mare aquells dies en què necessites unes carantoines, encara que tinguis 40 anys?