Posar límits als nostres fills i filles vol dir, estrictament, dir-los que la seva activitat pot arribar fins a un lloc determinat i no el pot traspassar. Per tant, quan utilitzem la paraula límit com a eufemisme de càstig no podríem dir que sigui gaire encertat. Si no ens agrada la paraula càstig, l’hauríem de canviar per conseqüència. Una altra de les accepcions de límit seria prohibició, que tampoc ens agrada. En realitat, si parlem de límits estaríem dient que no t’estic prohibint sinó delimitant el teu radi d’acció, com si dibuixéssim un quadrat al terra que és l’espai destinat per a l’activitat. Una de les coses importants dels límits és que haurien d’estar fonamentats. És a dir, que no t’hauria de dibuixar un quadrat més o menys gran segons em sembli, amb un criteri totalment aleatori, o perquè aquell dia estic de més o menys bon humor, sinó que cada dia el dibuix hauria de ser similar, tenint en compte raons objectives i fonamentades; d’aquesta manera, quan els límits són coherents i constants són molt més fàcils d’assimilar, incorporar i acceptar.
Si l’infant traspassa el límit, parlarem de conseqüències. I, en concret, de les conseqüències naturals d’haver traspassat el límit. Això és, conseqüències derivades directament de l’acció de l’infant, amb la qual cosa estem dient que les conseqüències són significatives i contextualitzades ja que responen directament a l’acció. Així, per tant, quan diem que cal posar límits als infants i quina és la millor manera, cal que tinguem en compte que ha de ser de manera preventiva. Recordar i avisar que pot fer el que estigui fent mentre no faci mal a ningú, a si mateix o a alguna cosa, o els límits que creiem oportuns segons cada situació.
Per què ens costa posar límits? Segurament hi ha moltes raons que ens fan que ens costi posar límits a les nostres criatures. Pot ser una necessitat d’acceptació, de confondre límit amb autoritarisme, de no saber gestionar les conseqüències o les reaccions i emocions que comporta a l’infant, etc. Ens pots passar que confonguem benestar emocional amb estar sempre contents, fent allò que volem. En aquest sentit, és important assenyalar que el benestar emocional dels nostres nens i nenes té a veure més amb aprendre a sentir i gestionar les diverses emocions que no pas amb no sentir-les o negar-les. Un infant emocionalment sa recorre les diverses emocions, les reconeix, les sent i les va modulant de manera gradual per tal d’anar adquirint un bon autocontrol sobre aquestes emocions. Si ens costa sostenir determinades emocions de les nostres criatures, també els estem limitant l’aprenentatge cap a la gestió i autocontrol d’aquestes emocions. Insistim també que no hi ha emocions negatives que cal evitar, sinó que són part de la nostra dimensió humana i, com a tal, cal que les vivim, les identifiquem i les gestionem. I, per a tot això, ens cal entrenament i aprenentatge i com a mares i pares hem de ser els que acompanyem i sostenim els nostres fills i filles.
Un altre element a tenir en compte és que, com a adults, també podem tenir dificultats per posar límits en la resta d’àrees de la nostra vida: amb la parella, en l’entorn laboral, etc. Si reconeixem que ens costa dir que no, que tendim a prioritzar la concòrdia i defugir tota classe de conflictes o confrontacions per sobre de la nostra voluntat, criteri o límits propis, també és el que estem ensenyant als nostres infants i, posats en aquesta tessitura, segur que el que voldríem és que les nostres criatures siguin prou assertives per poder situar-se enfront del conflicte sense haver de negar la seva voluntat. Com sempre diem des d’aquesta columna, som exemple i hem de poder reconèixer les nostres limitacions per tal de treballar-les i oferir una educació plena i conscient als nostres fills i filles.
