Estem tan acostumades a ser les que fem coses pels nostres fills, els fem el menjar, els rentem la roba, els ajudem a vestir-se, ens organitzem la vida per portar-los i anar-los a buscar; els estimem, cuidem, curem, protegim€ que a vegades ens oblidem del que nosaltres també necessitem d'ells. Sovint no som ni conscients del que podem necessitar dels nostres fills i filles, i això pot fer que no sapiguem demanar-los el que necessitem també nosaltres.

Després de tot aquest temps de confinament, molts de nosaltres hem capgirat les nostres vides per poder cuidar i atendre els nostres fills. Des que les escoles van tancar, hem estat amb elles i per a elles gairebé en dedicació exclusiva si eren petites. I ara alguns pares i mares poden tenir sentiments de tristesa, de pèrdua, poden trobar a faltar els seus fills, que no és incompatible amb estar contents per recuperar la normalitat.

Sovint, quan els infants van fent conquestes de la seva autonomia, anar a l'escola, fer amics, anar de colònies, podem sentir tristesa perquè ja no ens necessiten. Perquè aquell nadó que ens reclamava constantment fa només uns mesos, ara ja no ens necessita tant. I aquest sentiment les mares i els pares l'hem de poder reconèixer per donar-li un lloc i elaborar-lo de manera sana. Si no ho fem, podem caure en el xantatge emocional vers els nostres fills, o a fer-los sentir culpables per estar-nos «abandonant». Reclamar la seva atenció i amor a canvi de tot el que nosaltres fem per ells, no és sa per a cap dels dos.

Hem de poder identificar els diferents sentiments, ens sentim contents perquè ja no ens necessiten? Com poden estar bé sense nosaltres?, ens sentim alliberats de tenir uns dies per a nosaltres? Ens sentim enfadats perquè no ens sentim necessitats?, i això ens fa sentir menys valorats? No és un procés fàcil però és un procés del tot necessari. Per situar cada cosa al seu lloc, i sobretot per no traspassar la càrrega de les nostres decisions passades o presents als nostres fills. Si vam decidir fer renúncies per cuidar-los, ho vam decidir nosaltres, no els fem pagar un preu a elles per això. I els sentiments que ens generen les nostres decisions també ens els hem de treballar nosaltres. Ara bé, quan tinguem feta aquesta feina personal, haurem d'aprendre a demanar als nostres fills el que també necessitem d'ells. Igual que quan es fan grans els demanem que col·laborin en les tasques de casa, parar taula o fer-se el llit. També és important que reconeguem que la relació d'amor i cura no és només unidireccional, que nosaltres també necessitem sentir-nos estimats. Que també necessitem una abraçada en moments que els hem trobat a faltar. Que ens encanten els seus petons i els seus «t'estimo, mama». És fonamentar una relació sana, mostrar-los que estimar és donar i rebre, és també estar atent al que necessita l'altre, i que encara que siguin petits ells també poden donar molt. Que els pares no som algú que només donem i no esperem res a canvi, en realitat sí que esperem, i és molt millor que sapiguem què esperem i que puguem identificar el que no pertoca als nostres fills donar-nos, i el que sí que podem demanar-los.