L’altre dia llegia un tuit d’una mare que felicitava el seu fill per ser el porter de l’equip, ella li retornava aspectes que sovint no veiem, que la posició de porter és la més desagraïda de totes, si el teu equip guanya el partit, és gràcies als davanters que han fet els gols, i si els perden, és perquè al porter li han marcat gols. Quin nen o nena voldria ser porter? Doncs sí, n’hi ha, almenys, un parell a cada equip... nens i nenes que saben gaudir i valorar altres coses que ser el que brilla més, el més valorat, el més reconegut.
Em va fer pensar com d’important és que valorem tots els llocs que ocupen els nostres fills i filles, no només quan és l’estrella de la representació. Vivim en una societat en què el que es valora és ser el primer, la més bona, la més guapa, l’actriu principal, la ballarina principal, la que marca els gols, la que gua-nya els jocs florals... i no es tracta de dir que l’important és participar, que sembla el consol per als perdedors. Sinó que realment hi ha altres papers que són igual d’importants que el que gaudeix de l’atenció de tots. És només que no els estem posant en valor, igual que socialment es valora qui té més diners i no qui és més feliç si això comporta viure sense béns materials.
És important que posem en valor quan els nostres fills i filles tenen rols en equips, funcions, a la classe, a la família, que no són els d’estrella principal. Primer, perquè el més habitual serà que el seu rol a la vida no sigui el de cap estrella, i per tant haurà d’aprendre a estimar-se i valorar-se pel que és i no pel que fa. Buscar el reconeixement exterior de manera permanent no l’ajudarà en el futur a tenir la seguretat en si mateixa que requereix per aprendre, per créixer, per relacionar-se amb els altres.
També hem de posar en valor qualsevol paper que tinguin per aprendre a admirar i reconèixer tots els colors de l’arc de Sant Martí, no només els més cridaners, aprendre a mirar els nostres fills i filles independentment que si el que fan té un reconeixement social, i això ens fa sentir bé perquè també ens sentim valorats nosaltres pel reconeixement del nostre fill o filla, i aquí hi van incloses totes les projeccions que fem en ells, que en realitat amaguen aspectes nostres.
Hem d’aprendre a valorar el que fan, el que escullen o el que els toca, en certs moments, als nostres fills i filles, per totes les habilitats i destreses que estan desenvolupant, per tots els aprenentatges que estan fent, per les relacions, el gaudi, l’experiència... hem de poder mirar-lo i veure’l a ell, no a la projecció que les seves accions i rols tenen en l’exterior, perquè, com pretenem que els nostres fills i filles esdevinguin persones segures de si mateixes amb una bona autoestima si no el veiem a ell o a ella sinó el que obté amb el que fa? Li estem dient que l’important és la recompensa que rebi, en aquest cas en format d’elogis o aplaudiments, que no pensi en sentir què vol ella, què tria ella, què la fa feliç a ella, que se centri en allò que li doni més reconeixements dels altres.
I què passa amb tots els infants que no seran mai l’estrella principal de res? En realitat seran la majoria dels nostres fills i filles, perquè el primer o la primera només n’és un. Els estem donant un lloc? Hi ha infants que trien ser porters, aprenguem a mirar-los diferent, perquè no decideixin un dia llançar els guants perquè el reflex que li retorna la nostra mirada és de poca valoració pel que està fent, per qui ha triat ser.
