Hi ha infants a qui costa dir adeu al pare i la mare a l’hora d’entrar a l’escola, quan es queden amb els avis o quan els grans marxen a sopar i ells es queden a casa. Dir adeu no és fàcil, no ho és per a ningú, tampoc per a nosaltres, els adults. Potser no quan marxem unes hores, però ens ajudarà a empatitzar amb els nostres fills i filles analitzar què sentim quan hem de dir adeu a algú que sabem que trigarem a tornar a veure.
Dir adeu és difícil, per als nostres fills i filles, perden la protecció d’aquells amb qui estan segurs, d’aquells a qui estimen. S’han d’afrontar a una situació que els requereix un esforç, desplegar les seves habilitats socials per interactuar amb persones que no coneixen tant. Han d’esforçar-se per tenir un rol determinat en un grup diferent, per ser acceptats, per sentir-se segurs en un espai físic diferent. Quan diem adeu, sentim una pèrdua, emocional i física, ens sentim més soles encara que estiguem envoltades de gent, perquè aquella persona que voldríem que hi fos ha marxat i ens ha deixat aquí.
També podem sentir enuig, perquè l’altre ha preferit marxar que quedar-se al nostre costat, per això tot i les explicacions lògiques que apel·len a la raó, dels motius pels quals els deixem a l’escola o marxem a sopar, els infants poden no acceptar les explicacions lògiques perquè ells estan sentint quelcom diferent, i està bé.
Hem de reconèixer els seus sentiments, no minimitzar-los o enfadar-nos, als adults ens costa veure els nostres fills o filles plorar quan marxem, se’ns trenca el cor, ens sentim malament, preferiríem veure que es queda tranquil·la i contenta a l’escola cada matí.
Hi ha diverses estratègies que podem fer servir, anticipar la separació, parlar del que sentirem totes dues, mentre anem cap a l’escola o el lloc on ens separarem. Si hi posem paraules, ajudem a identificar el malestar i a comprendre’l i canalitzar-lo millor. Si avalem els seus sentiments, si li diem que la comprenem, que és dur separar-se de qui estimes per afrontar una situació que li resulta difícil, però també li expliquem tot el positiu que li reportarà viure aquest situació, encara que sigui sense nosaltres. Podem recordar-li quines eines va fer servir altres vegades per afrontar-les, i com de bé s’ho va passar. Podem citar les coses clau que passaran durant l’estona que no hi siguem nosaltres, per aportar-li seguretat, i en quin moment exacte tornarem. Les presses no ens ajudaran a gestionar la separació, al contrari, segurament hi afegiran tensió i mal humor per part de totes dues, per tant, preveu el temps què necessitaràs per poder acompanyar bé la teva filla. Cinc minuts més per a una abraçada, per a unes paraules i per fer sentir a la nostra filla que no tenim pressa per deixar-la, sinó que hi som i estem tranquil·les i segures, ens estalviarà a totes dues patiment.
Podem posar-nos una polsera totes dues, que simbolitzi la nostra connexió, explicar-li que quan se senti trista i ens enyori la pot tocar i sentir tot l’amor que sentim per ella i que nosaltres també ho farem. Haurem de buscar moments de connexió i per recarregar-nos d’energia quan tornem a casa, podem fer algun joc juntes, llegir un conte o estirar-nos al llit i fer-nos confidències. I tenir paciència, les estratègies d’afrontament de la separació i la seguretat en una mateixa, l’adquisició de la confiança i la creació de nous vincles amb persones que no coneixem no són cosa d’una setmana. Encara que hi hagi nens que potser en tinguin prou amb uns dies, el més probable és que potser trigui unes quantes setmanes o inclús mesos. I tot està bé, tot és «normal».
Hi ha adults a qui encara ara costa anar a llocs, si no coneixen amb qui o què es trobaran, que tenen por a ser jutjats, que no saben parlar en públic, a qui angoixen les situacions que no poden preveure... doncs no pretenem que els infants desenvolupin eines que ni nosaltres tenim, segurament perquè ningú abans va saber acompanyar-nos perquè avui siguem adultes amb recursos emocionals per afrontar-les.
