L’altre dia em deia la mestra de la meva filla que un nen de la seva classe li havia dit que ella no era una nena perquè era diferent de la resta. La primera sensació que vaig tenir va ser la de ràbia, per no haver pogut protegir la meva filla, per no haver-li estalviat aquella situació. La segona, que el nen no em queia bé, i vaig projectar tots els meus prejudicis sobre un nen que no sé ni qui és i que té 4 anys per cert. Això va durar una estona, però després hi vaig anar pensant...

L’instint de protecció és natural, tots hem viscut situacions que voldríem haver estalviat als nostres fills, haver-los protegit, quan estan malalts, som molts els que diem que ens canviaríem per ells per sentir nosaltres el seu dolor i no pas elles. Però sabem que res d’això és possible, i en realitat tampoc és sa per als nostres fills i filles. Perquè no viuran en una bombolla fictícia tota la vida, en realitat els estem educant perquè aprenguin a volar sols. Per tant, la millor manera de fer-ho és donant-los eines perquè puguin enfrontar-se a les situacions que els faran patir. I sovint els ajudem més no fent res, que per exemple alliçonant-los sobre el que haurien d’haver fet. Reconèixer l’instint protector que tenim, i el que ens fa sentir però no deixar que sigui l’instint qui governi les nostres accions, encara que ens costi molt reprimir-nos.

Una de les coses que podem fer quan el nostre fill o filla ens explica el que li han dit a l’escola, és preguntar-li com s’ha sentit? Perquè els infants no tenen per què copsar les coses de la mateixa manera que nosaltres, ni atribuir-li el mateix sentit a les paraules. Preguntar sempre abans d’intervenir, de donar consells que no ens han demanat, de parlar amb la mestre sense que primer sigui l’infant qui hagi mirat de resoldre-ho per si mateix. Evidentment mesurant la magnitud dels fets en quedarien exclosos els fets greus. Donar-los eines quan estem llegint un llibre o veient una pel·lícula i surt alguna situació d’abús d’un infant a un altre. Preguntar-los com reaccionarien ells, què farien? Explicant-los què fas tu quan et trobes en situacions similars. I si sou més d’un adult a casa que pugui tenir diverses referències , millor, perquè no tots resolem igual els conflictes, tampoc els infants, i potser demanar-los que s’enfrontin de manera oberta és quelcom que no tots poden fer. En canvi, podem mostrar-los que no té perquè «rebre» les males paraules dels altres. Hi ha molts contes que us poden ajudar en aquesta tasca, un d’ells i que justament parla de com no deixar que el moc verd t’atrapi com al·legoria de les males paraules que et poden dir els altres és De gran vull ser… feliç. (Anna Morató García. Ed. Beascoa). Hi trobareu 6 històries molt boniques i útils per treballar l’autoestima i l’empatia. Podem avançar una mica més i no quedar-nos només en com contestarem o com reaccionarem, sinó parlar també de com vivim el sentir-nos malament per alguna cosa. No defugir o tapar el que els hagi generat el conflicte, i poder acompanyar-los també en el malestar que puguin sentir, en el perquè l’estan sentint, perquè estem donant permís nosaltres que les paraules d’un altre ens facin mal i de com podem minimitzar aquest sentiment.

Què t’ajudaria a estar millor? Què pots fer tu per sentir-te millor? Què puc fer jo per ajudar-te? El conflicte forma part de la vida, i no hi ha millor suport per als nostres fills i filles que donar-los eines per enfrontar-lo i per viure’l sense quedar-s’hi enganxats. Alguna mare lleona per aquí?