Des de quina distància deixaries saltar a la teva filla si sabessis que la piscina no té aigua? La majoria ens sabem la teoria, deixar que els nostres fills i filles rebin les conseqüències dels seus actes i de les seves decisions és més educatiu que qualsevol sermó. L’aprenentatge real, el significatiu, es basa sobretot en l’assaig i error, i l’aprenentatge es produeix justament per totes les vegades que no han trobat la resposta, que els ha fet descartar-les, per acabar trobant la vàlida o correcta per a ell o ella en aquell moment. Per tant, sabem que si l’infant es crema tocant un radiador, no cal posar-li una protecció perquè no es cremi, sinó que si s’hi acosta malgrat l’haguem advertit i es crema, segurament no s’hi tornarà a acostar mai més. Perquè a la vida no podem posar-li aquell plàstic de bombolletes pertot arreu per evitar-li tot mal.
La dificultat rau que no tenim un manual per aplicar quan, a quina edat, i com apliquem això de deixar-los caure perquè s’adonin que la pedra s’ha de saltar. La dificultat es troba en la diferència de criteris de cadascun de nosaltres, en les diferents vares de mesurar que tenim.
Al que a un li pot semblar un risc moderat, a l’altre li pot semblar un perill gravíssim, dins de la pròpia parella pot ocasionar molt conflictes si no hem pactat aquests criteris prèviament. Podem deixar que un bebè intenti rodolar sense èxit i s’enfadi i plori i ens demani que l’ajudem i no ho fem, perquè sabem que el seu cos quan estigui preparat ja ho farà. El perill físic d’aquest nadó és inexistent, un altre tema és la nostra capacitat per suportar que el nostre fill plori i ens demani ajuda i no donar-li perquè sabem que en realitat li estem donant una de molt més important no fent res. Però i si a la teva parella li sembla cruel deixar el pobre nadó sense ajudar-lo? Què faries?
En el cas d’una adolescent que no ha presentat un treball perquè se l’ha oblidat a casa, li compta per a la nota final i et truca demanant que li acostis a l’escola, què faràs? I si la teva filla vol practicar un esport de risc? Les casuístiques són infinites, i malauradament no existeix cap manual, i segurament no ens serviria a cadascun de nosaltres per decidir a quina altura la deixaríem saltar a la piscina.
Perquè depèn de nosaltres, de les nostres pors, de la nostra cultura, de les nostres vivències, però també depèn, i molt, de qui sigui el nostre fill o filla, és important que quan haguem de prendre les decisions de si els deixem caure o els donem un cop de mà, petit o gran, pensem en la capacitat dels nostres fills i filles per aixecar-se, en el que aprendran en cada cas. Però no ens deixem guiar només per les pròpies pors, hem de respectar la individualitat i la diferència de l’altre, del nostre fill o filla. El manual no existeix, però l’haurem d’anar creant, soles o en parella, però sobretot amb els nostres fills i filles.
Haurem d’aprendre a anar graduant la distància del salt i anar-la fent més gran a mesura que creixin. Haurem de donar-los eines perquè aprenguin a tolerar la frustració sense enfonsar-se ni perdre l’autoestima en cada caiguda.
Haurem d’aprendre a deixar-los caure sense patir-hi gaire... sabent que si ho necessiten sempre ens tindran per curar-los les ferides.
