A vegades ens enfadem molt amb els nostres fills i filles per alguna cosa que, si la pensem bé, no n’hi havia per tant, llavors, per què ens sentim així ? Dolgudes? Amb ira? Potser esteu molt enfadades amb la vostra filla perquè no ha fet el treball per a l’escola. O bé algú extern et fa notar un comportament negatiu del teu fill, encara que sigui de manera subtil, però que a tu et fa sentir malament i, en comptes de fer-li notar a la persona que t’ho està dient, carregues contra el teu fill la teva frustració o incapacitat per afrontar una confrontació amb un altre adult.

Hauríem d’analitzar com ens sentim quan ens enfadem amb els nostres fills i filles, si volem tenir una reacció mesurada, conseqüent amb els actes que han passat, i poder aplicar allò de conseqüències naturals i no càstigs o amenaces com a eines educatives. Sovint les emocions que ens generen certes actuacions dels nostres fills i filles no van amb ells, van amb nosaltres. Fixeu-vos que hi ha dies que una mateixa cosa la sabem afrontar bé, de manera serena i ens sentim bé amb la resposta que hem tingut, i d’altres que ens hem posat a cridar o que els hem amenaçat o que els hem castigat amb quelcom que no tenia res a veure, i després de fer-ho, ens hem sentit encara pitjor. El primer que hem de fer és començar a observar-nos, què ens passa? Què sentim? Per què creiem que estem sentint allò en aquell moment? Cadascú tindrà les seves coses que la faran saltar, hi ha qui no suporta perdre el control, que els seus fills no l’obeeixin, cal que ens preguntem per què? Què sents quan no et fan cas? Hi ha qui porta molt malament que els seus fills la deixin malament en públic, la mateixa acció a casa o fora davant d’altra gent desperta en tu reaccions i sentiments molt diferents? Pensa-hi, perquè et posa tant en joc el fet que els altres vegin que els teus fills no són perfectes? O potser sentim que som nosaltres a les quals jutgen com a males mares? Hi ha qui no suporta que la seva filla tingui notes per sota del notable o que no compleixi a l’escola, que demana saber quina nota han tret la resta de companys i que parla en plural dels deures de la filla perquè sent que son seus. Ets de les que sents que les notes dels teus fills són també les teves notes? Et resulta del tot impossible permetre que suspenguin, que s’oblidin d’alguna cosa? Perquè creus que et passa? Aquestes i d’altres accions dels nostres fills provoquen en nosaltres emocions i posteriorment reaccions equivocades, perquè no ens hem aturat a pensar quina part de nosaltres ens remou aquesta emoció.

Si volem deixar de cridar, amenaçar, fer xantatge i pressionar els nostres fills, podem fer-ho només aprenent a evitar les accions o anant una mica més enllà, observant-nos. Aprenent a mirar endins, a qüestionar-nos el perquè de certes emocions i reaccions viscerals, per parar-nos a pensar abans d’actuar amb els nostres fills i filles. Posteriorment no fer-los partícips no fent-los patir les conseqüències d’alguna cosa que és nostra, que no té res a veure amb ells i que són els últims que mereixen que projectem sobre ells totes les nostres pors, inseguretats, frustracions o incapacitats. Siguem valentes i mirem-nos endins per buscar respostes que ens ajudin a sentir-nos millor per actuar millor.