Sovint els pares i mares només acceptem una cara de la moneda del nostre fill o filla. Ens agradaria poder combinar la cara A de diferents monedes i hem de saber que això és impossible. Que en realitat aquesta cara A que tant ens agrada és així perquè forma part de la mateixa moneda i aquesta també té una cara B.

M’explico… Sovint ens encanta que la nostra filla sigui alegre, simpàtica, divertida, que gaudeixi i s’emocioni amb qualsevol cosa i la visqui amb intensitat, ens encanta la seva vitalitat i positivisme. Però quan aquesta mateixa nena s’enfada, com creieu que serà l’expressió de la seva emoció, en aquest cas, l’enuig, la ira, la frustració? Doncs sí, serà igualment explosiva, cridarà, plorarà amb energia per fer-nos saber que està molt disgustada, segurament de tant en tant trencarà també coses i fins i tot agredirà físicament un germà o a nosaltres. Quan tenim un fill que es mostra segur de si mateix, que entra a les botigues i demana el que vol, que no ens necessita per fer les seves coses, que s’arrisca a tastar nous aliments per estranys que siguin, això ens encanta! Però què passa quan s’enfada, que argumenta fins a la sacietat les seves raons, que es mostra desafiador i no accepta amb facilitat el que nosaltres li diem. I doncs, què esperàvem?

Quan transmetem al nostre fill o filla que només ens agrada la seva cara A, l’estem estimant amb condicions, li estem dient que no és tot ell estimable i valuós, que ho és en funció del seu comportament. Com ens sentiríem nosaltres si penséssim que només ens estimen a vegades? Com afecta la seva autoestima i autoconcepte no sentir-se valorat tot ell? A vegades voldríem poder fer un motlle dels nostres fills a la nostra manera, posant-hi aquells comportaments que a nosaltres ens agraden, que nosaltres pensem que són millors per a ells. Oblidem-ho! Primer, perquè, gràcies a la natura, és impossible, i segon, perquè, sense voler-ho, estem provocant tot el contrari del que voldríem per a ells. Pensem-hi.

Tinguem en compte que perquè el nostre fill sigui autònom o la nostra filla visqui la vida amb positivisme es requereix d’unes habilitats i competències que són les mateixes independentment de quina sigui la seva aplicació. O sigui que quan el nostre fill ens desafia, està posant en pràctica també aquestes competències i habilitats que tant ens agraden quan es tracta que resolgui els seus propis problemes. En realitat, no volem un fill o filla complaents, que es comportin com creuen que nosaltres volem o esperem d’ells segons el seu comportament ens faci feliços a nosaltres. Volem uns fills i filles que se sentin lliures per construir la seva personalitat al marge de nosaltres, per expressar-se lliurament sense sentir que es compromet l’amor i l’acceptació que tenim vers ells si ho fan d’una manera que no ens agrada. Volem fills i filles que sàpiguen desenvolupar les seves capacitats per fer front als seus conflictes, encara que ara aquests conflictes els tinguin amb nosaltres, no volem uns infants sotmesos a la voluntat d’un altre, oi? Doncs això ho han de començar a aprendre ara, amb nosaltres, a casa, encara que ens costi un esforç resoldre els conflictes que això ens generi.