Potser el teu fill o la teva filla porten ulleres, o ferros a la boca, o són molt grassos o molt prims, o tenen les orelles sortides? Potser van tenir un accident i coixegen, o tenen un tic, tartamudegen, tenen dislèxia, són d’una raça o d’una religió diferent de la predominant? Potser té interessos molt diferents dels dels seus companys i companyes d’escola, li agraden coses que en general socialment s’assignen a una identitat sexual diferent a la seva? La llista podria ser interminable, perquè en realitat no hi ha ningú igual a cap més, i sempre podem trobar alguna cosa que faci sentir els nostre fills i filles diferents.
En aquest cas, una diferència que podria ser positiva per ser única, però que ells i elles viuen malament, perquè se senten rebutjats pels altres, perquè reben mirades i paraules de menyspreu, insult o bromes de mal gust. Quan els nostres fills i filles comparteixen amb nosaltres les seves pors i sentiments, siguin aquests reals o no, escoltem-los. Poden estar basats en una situació que hagin viscut de menyspreu o bé siguin pors basades en el seu imaginari sobre com és percebuda pels altres. Donem-li la importància que té que s’obri i ens expliqui com se sent, no vulguem tapar el tema minimitzant o negant la diferència que l’origina, si el nostre fill té un nas molt gros, no li servirà de gaire que li diguem que no, que té un nas preciós, que és el nen més guapo del món i que no en faci cas. Perquè és evident que per a nosaltres, els seus familiars, les seves diferències no ens afecten en l’amor que els tenim, i que potser ni les veiem, però si ells o elles estan patint, els hem de donar eines per integrar la seva diferència i poder-la viure sense por i sense patiment. Hi ha coses que són com són i no les podem canviar, però el que sí que podem és canviar la manera com les percebem, com convivim amb elles, primer nosaltres, i després poder enfrontar-nos a les possibles burles o mirades dels altres. Per tant, cal que deixem espai perquè el nostre fill o filla ens parli del que sent, de què li fa por, que demanem com el podem ajudar. Hem de poder mostrar les diferències que tots tenim, però no d’una manera naïf, sinó d’una manera real, per adonar-nos-en que rere la mirada sempre hi ha una interpretació que depèn del que pensem, i que sobre això sí que hi podem fer alguna cosa.
El segon aspecte és donar-li eines per afrontar les paraules i actituds de certes persones amb què malauradament es trobaran al llarg de la vida. Podem valorar amb ell o ella com se sentirà més còmode afrontant un insult, per exemple, marxant o contestant a la persona? Podem fer un assaig a casa perquè s’entreni en un entorn segur. Evidentment, si és un cas a l’escola, parlarem amb les mestres. Però haurem de treballar amb ell o ella que el que no podem és donar permís als altres, persones que no ens estimen ni ens coneixen, per fer-nos mal, que no podem construir la nostra pròpia imatge i autoestima en funció del que aquests, algunes persones, pensin de nosaltres. La mida del nas no la canviarem, però sí que podem donar-los eines per aprendre a mirar-se d’una altra manera i, sobretot, per aprendre a estimar-se i a respectar-se i fer-se respectar. Sobre això es construirà una personalitat segura i forta, no evitem afrontar les pors dels nostres fills perquè són molt importants.
