Tu et converteixes en una espècie de «jefa» tirana amb els teus fills i filles? Sovint no sabem d’on ens surt aquesta facilitat per comportar-nos com el cap que ningú voldria amb els nostres fills i filles, però ho tenim tan integrat que només quan ho veiem des de fora en un altre o quan pensem com ens sentiríem si algú ens tractés com ho fem nosaltres amb ells, comencem a pensar si ho podríem fer diferent...
Els cridem, quan no sabem com aconseguir el que volem d’ells o elles, els cridem, cosa que no faríem mai amb un altre adult excepte que fos una situació molt extrema. Intentaríem trobar altres maneres per fer-li entendre el nostre punt de vista, però amb els nostres fills no ho fem, els cridem, amb certa facilitat, gairebé cada dia o setmanalment algun crit els cau.
Fem servir l’agressió física per aconseguir que facin o deixin de fer coses, encara que ens sembli molt forta aquesta expressió, pensem-hi, quan són més petits entre 1 i 5 anys, quan encara som físicament superiors a ells, els arrosseguem de la mà encara que no ho vulguin, els agafem literalment sovint sense avisar, o després d’un crit, per posar-los a la trona, al llit o fer-los venir on nosaltres decidim. Quan són més grans, els arranquem objectes de les mans sense previ avís, perquè deixin de tocar una cosa, els ho diem no ho fan, doncs els ho traiem de les mans. Qualsevol contacte físic fet des de l’enuig, amb crits, sense el permís de l’altre és agressió, amb més o menys grau, però és agressió. Pensa si algú et fes a tu el que tu els fas a vegades a ells, com et sentiries? Ho viuries com una agressió?
Fem servir el xantatge i les amenaces per aconseguir el que volem d’ells, si no fas el que jo et dic ara, no tindràs el que jo sé que a tu t’agrada. Sovint coses que no tenen cap relació de causalitat i que són una manera de coaccionar-los per aconseguir imposar la nostra voluntat.
Podria descriure més exemples de situacions en què volem imposar en comptes d’acompanyar els nostres fills i filles. Deixant de banda fets més greus que ja són una agressió física i psicològica, com donar cops al cul, bufetades o qualsevol altre tipus d’agressió, que malauradament encara estan massa estesos com a eines educatives que tenim per educar els nostres fills i filles.
Però, per què ho fem? Perquè ho hem vist sempre fer així, perquè no tenim referents d’educació diferents, perquè no coneixem altres estratègies educatives. Perquè la cultura de criança encara es basa en la imposició de l’adult vers l’infant per doblegar la seva voluntat i aconseguir que faci la nostra que suposadament és la correcta, perquè som els adults, els seus pares i mares, els estimem i segur que volem el millor per a ells. Aquest paradigma de la criança és molt poc respectuós amb els infants, i es basa en preceptes totalment erronis, ser adults no ens fa dipositaris de la veritat absoluta. Les opinions, voluntats, gustos i desitjos dels infants són tant importants i valuosos com els nostres. Confonem el marcar límits, normes socials i culturals, mostrar valors, amb la idea de sotmetre els nostres fills a la nostra voluntat d’una manera general. Revisem-nos, llegim, formem-nos per poder disposar de noves eines, que siguin més respectuoses amb ells i elles. Quan tinguis dubtes sobre si quelcom és agressiu, pensa si fos la teva cap a la feina que et fes el mateix i valora com et sentiries tu. Si no t’agrada la resposta, pensa en una altra manera d’aconseguir el teu propòsit. L’amor, l’educació i la criança són incompatibles amb aquestes pràctiques, erradiquem-les al més ràpid possible i creem un nou paradigma de criança molt més respectuós amb els infants.
