La setmana passada parlàvem de com llegir entre línies quan els nostres fills expressen una emoció a través del plor o del crit o dels cops. Aquesta volem tractar un tema molt vinculat, que és la necessitat de l’adult de tapar l’emoció que expressen els nostres fills i filles, si ho fan per una via que no ens resulta agradable. No només de tapar-la, sinó d’aturar-la.

Quan un infant plora, i més si és el nostre fill o filla, se’ns remouen coses, no volem veure’ls plorar, perquè interpretem que està patint, i volem evitar-li aquest patiment. I llavors fem allò de buscar qualsevol paraula o cosa que faci que deixi de plorar. Des de fer-lo riure perquè s’oblidi del motiu pel qual plorava, a oferir-li alguna cosa un caramel o un tros de fuet, creient que és un bàlsam pel seu dolor. I també a d’altres menys amables com dir-li que no plori, que quan plora està molt lletja o que els nens grans no ploren.

Però què passa quan no deixem que surti el que sent, que s’expressi? Doncs que es queda a dins, i ni ella mateixa pot elaborar el seu conflicte ni nosaltres la podem ajudar a fer-ho perquè l’hem tapat, no l’hem deixat sortir.

Què més pot sentir la nostra filla? Que les emocions «dolentes» no es poden expressar, que plorar no està bé, que quan tenim problemes és millor guardar-nos-els per a nosaltres. I també que nosaltres, els seus pares, només l’estimem quan està contenta i alegre, que no ens agrada la nena que plora, s’enfada i està trista. Potser també pensa que no ens interessa el que està vivint i sentint, que menystenim el que ella sent.

Segurament per a la majoria d’adults no serà certa cap d’aquestes interpretacions que poden estar fent els nostres fills. I darrere del tap que volem posar al seu plor, hi ha només la incapacitat per afrontar conflictes personals, o el pensament màgic de pensar que el que no veiem no existeix; sort que érem nosaltres les adultes! Perquè, això no us recorda al joc del taat?

Hem d’acompanyar els nostres fills i filles donant un lloc a tot el que senten i a com ho expressen, encara que d’entrada sigui una manera que ens incomodi. Podrem mostrar-li altres maneres, quan es vagi fent gran, però només si primer hem pogut sostenir el seu plor o els seus crits quan eren més petits. Hem de poder aprendre diferents eines que tenim al nostre abast, per acompanyar els seus conflictes i l’expressió que mostren. Hi ha qui necessitarà silenci i sentir-nos a prop, una abraçada diu molt més que moltes paraules. Podem fer-li preguntes sense opinar gaire, demanar-li que quan necessiti un consell li donarem si així ho vol; per tant, no sermonejar-lo. Podem reconèixer el que sent, encara que el que ho hagi ocasionat ens sembli del tot insubstancial, com quan els infants ploren perquè se’ls ha trencat la galeta, o els has pelat el plàtan i ells el volien menjar amb la pela. Dir-li que entens que pot estar enfadat i donar-li opcions primer quan son més petits i després, de més grans, preguntar-li què pot fer per sentir-se millor. Si volem que el nostre fill de quinze anys ens parli sobre drogues, sexe o qualsevol altre tema que sí que considerem important i del qual voldríem saber-ho tot, hem hagut de preparar el terreny i fer-ho també quan en tenia dos i el seu problema era que havia perdut el seu peluix preferit i plorava desconsoladament.