Fa uns quants dies em feia una consulta un pare que estava preocupat perquè la seva filla mostrava les seves emocions amb desmesura, tant si estava contenta com trista ho feia amb tanta efusivitat que els altres infants s’allunyaven d’ella i la rebutjaven. Ell deia que no volia portar la seva filla al psicòleg ni al psiquiatre, que eren les opcions que li havien donat. I em preguntava si hi havia més opcions. Em va fer reflexionar sobre les poques eines que donem a les famílies perquè puguin treballar aspectes de dificultat amb els seus fills. 

Massa sovint traiem el protagonisme als pares i mares per donar-lo a altres professionals, que evidentment fan una tasca molt important per acompanyar-los, però que mai hauria de ser per anul·lar la funció principal que hauria de tenir la família a l’hora d’acompanyar un infant. Les famílies, els adults, tenim eines per ajudar els nostres fills i filles a aprendre a identificar les reaccions físiques que senten al seu cos quan senten ira, per tal de poder anticipar la reacció automatitzada abans que es doni i poder matisar-la si aquesta és violenta per a altres persones, per a si mateixa o per a objectes materials. També podem anomenar les emocions quan les sentim nosaltres, podem dir em sento de tal manera i ho noto perquè em passa això, i què faig quan em sento així. Per tant, podem ser model per a ells, amb el nostre dia a dia. Podem utilitzar petites eines, que són molt poderoses si les integren com a pròpies. Un racó per pensar, de recolliment, amb un conte, una llibreta per escriure, escoltar música. Un racó de la pau amb objectes per mitjançar en les baralles entre germans. Podem tenir un pal de foam perquè piquin a un coixí quan senten que han de treure la ràbia que senten, per tal que ho facin d’una manera canalitzada. Podem fer-nos massatges, uns als altres, per aprendre a tenir consciència del propi cos, i aprendre a respirar per enviar la respiració al lloc on podem sentir l’emoció, a la panxa, a la gola, a les mans... per aprendre a tranquil·litzar-nos. 

Podríem seguir durant moltes pàgines enumerant estratègies educatives que tenim les famílies al nostre abast. Està molt bé buscar suport en altres professionals que ens aportin altres punts de vista, que puguin acompanyar la nostra filla o fill en aspectes que nosaltres no puguem. Però això no ens ha de fer abdicar de la nostra funció educativa i d’acompanyament, que hem de creure’ns que nosaltres tenim un paper protagonista, hem de cercar eines si no les tenim. Ningú coneix el nostre fill o filla millor que nosaltres, tenim un munt d’informació al nostre voltant per cercar les estratègies que pensem que els ajudaran més. No sempre cal cercar en les profunditats per trobar la causa que origina un comportament, cosa que se’ns escapa de les nostres competències com a pares i mares, però podem fer moltíssimes coses perquè els nostres fills i filles prenguin consciència de les seves actuacions, en valorin les conseqüències, pensin què els agradaria canviar, què desitjarien que fos diferent i podem pensar junts què els cal canviar per poder aconseguir-ho. Són canvis petits, però que els dona una guia per poder afrontar canvis més grans, i a vegades ens trobem que aquests canvis petits han provocat canvis més grans i profunds.