Vas a dinar a fora, t’indiquen la taula on has de seure i tots dos volen seure al costat del pare. I van xerrant amb el seu to de veu, més aviat alt, dient que volen estar amb el papa, amb arguments i contra arguments i el seu pare intentant mediar. I JO? Primera reacció visceral enfadar-me i sentir una certa vergonya, perquè què pensaran la resta de gent que ens envolta? Quin tipus de mala mare dec ser que cap dels dos fills vol seure al seu costat? Segon estadi de la meva emoció, continuo enfadada ara amb ells perquè no m’han escollit a mi, perquè no tenen en compte els meus sentiments, em sento dolguda perquè no volen estar amb mi. Com que no és la primera que passa, ja vaig coneixent els diferents estadis pels que viatjo mentre encara no he dit ni una paraula. Primera recomanació, quan estàs sentint malestar, i més si és en públic on es barregen altre coses com la vergonya del que pensaran de tu els altres, i que poden impulsar-te a dir coses que no són ben bé les que escolliries si fossis a casa, no digui res fins que el suflé de les emocions no baixi una mica. Com podem aplacar sentiments d’enuig vers els nostres fills i filles? Amb informació objectiva sobre els infants en les diferents edats i amb l’experiència prèvia quan hem viscut situacions similars. 

És normal que un munt de pensaments vinguin a reforçar el nostre sentiment inicial que ha pogut sorgir de manera espontània, però si acabo d’estar jugant amb ells durant una hora, mentre el seu pare no hi era, seran desagraïts! Ara bé podem escollir a quins pensaments obeïm en funció de com ens estan fent sentir i sobretot de com resolem la situació vers nosaltres mateixes i vers els nostres fills i filles. A vegades simplement volen tots dos el mateix, al mateix temps, passa sovint a casa nostra, que ell tria el de color blau doncs jo també vull el mateix, us sona? A vegades és perquè no han vist al seu pare en molta estona i volen estar amb ell, perquè amb tu ja han gaudit d’una bona estona, a vegades pot passar a l’inrevés, perquè si no m’han vist en tot el dia, no em fan ni cas, quan jo arribo amb unes ganes d’estar amb ells increïbles! 

Quan són petits els infants cerquen el seu benestar i l’expressen sense convencions socials, sense pensar en com ens podem estar sentint nosaltres. No els hem de tirar en cara les nostres emocions fent-los "culpables" del que nosaltres estem sentint, perquè d’això en som nosaltres responsables. Però si que podem dir-los que es posin a la nostra pell, tot i comprenent les ganes que poden tenir d’estar tots dos amb el seu pare, com es sentirien si la situació fos a l’inrevés i ambdós adults volguéssim estar amb un fill o filla només? Tot i que avalem que pugui ser lícit el que volen, però cal també pensar en els altres. 

Tot i que sigui difícil desenganxar-se del sentiment, en realitat no va de tu, ells no estan dient que no et volen a tu, que no volen estar amb tu, que no t’estimen, el que diuen és que volen estar amb el seu pare que, encara que no ho sembli, és molt diferent. Si més no per ajudar-nos a sortir del malestar que puguem sentir. 

I arriba l’hora d’anar a dormir, el conte sempre els hi explica el seu pare i avui diuen, avui volem a la mama, i el pare es queda amb la mateixa cara que jo he posat al restaurant... i tot és igual però a l’inrevés... La propera vegada recorda les dues cares de la moneda per evitar-te el malestar i distanciar-te’n sense culpes cap a ningú.