Infants i animals

Podríem començar per fer una llista en família, del motius pels quals volem tenir un nou membre a la família, si, perquè un animal no és una joguina, és un ésser viu, que condicionarà la nostra vida perquè l’haurem de tenir en compte, a ell o ella i les seves necessitat a partir d’ara. Per tal d’ajudar també al teu fill o filla a desgranar els motius d’aquesta demanda, i adonar-se de tot el que suposa tenir un animal a casa. En segon terme podem fer una altra llista de totes les responsabilitats que suposa cuidar-lo, i de en quin moment del dia podrem fer-ho, si tenim un espai a casa perquè s’hi senti còmode, qui de nosaltres farà cada tasca, alimentar-lo, netejar-lo, passejar-lo. I per vacances, que farem? Tenim algú que pugui cuidar-lo mentre nosaltres marxem a algun lloc on no deixen portar animals? També tindrem en compte totes les coses positives que té la convivència amb animals per als més petits de la casa, treballar l’empatia, responsabilitzar-se d’un altre ésser viu, pot suposar un suport emocional per ella o ell, en casos de dols, canvis sobtats en la vida dels infants i problemàtiques de qualsevol tipus. Els animals retornen aquesta empatia, amb afecte, companyia i els aporta seguretat. Un cop haguem fet totes aquestes llistes tocarà prendre la decisió, i si la decisió és que no, que ara no és el nostre moment, el de tota la família, perquè som tots els que acollim un nou membre i si algú no ho té clar, esperarem el seu moment. Podem pactar parlar-ne l’any vinent, o quan canviï alguna de les circumstàncies que fa que ara no puguem acollir un animal a casa. Si la resposta és que si, que estem preparats, ho volem i també podem fer-ho, tornarem a agafar paper i llapis per acordar les responsabilitats de cadascú. Perquè ja ho sabem la il·lusió de les primeres setmanes acostuma a dissoldre’s amb el pas dels mesos, i tot allò que quan vam parlar-ne al principi, semblava que eren dificultats que no ens pesarien, perquè la il·lusió ens faria superar la mandra de llevar-nos abans per treure la gossa a passejar, ara ja no és així. Per tant no només hem de parlar-ne sinó que hem de buscar la manera pràctica de com a farem realitat, si la teva filla de 14 anys diu que serà ella qui la traurà a passejar però després sabem que cada dia arriba tard de les seves activitats i llavors té deures, sabem que la majoria de vespres ella no podrà fer-ho i això esdevindrà una font de conflictes. Per tant no ens deixem portar només per la fantasia del que imaginem que serà conviure amb un animal, i posem-hi una mirada de realitat, qui escombrarà la casa cada dia, perquè no ens inundin el pèls? Us pot ajudar molt parlar amb alguna família que ja hagi pres aquesta decisió abans perquè us ajudi a tenir tots els factors en compte. I finalment, si els infants són petits, nosaltres els pares i mares d’aquests infants ens haurem de responsabilitzar de la decisió, que hem pres nosaltres, per tant si tots els pactes anteriors no funcionen, hem d’estar disposades a fer-nos càrrec de l’animal. Doncs si és el vostre moment, si heu de respondre a la pregunta insistent de la vostra filla, agafeu paper i llapis perquè venen corbes??