Quan som més d’una persona adulta educant i ho fem de manera coordinada, tot són avantatges, o més ben dit ho podrien ser. Sovint no treballem en equip quan eduquem, no ens visualitzem com un equip, com segurament si que ho fem si practiquem algun esport d’equip, o a la feina. Què vol dir en educar en equip? Doncs conèixer les potencialitats i dificultats de cadascun de nosaltres i aprofitar-les en benefici dels nostres fills i filles. Vol dir decidir de manera intencional quin paper tindrem dins de l’equip, com actuarem quan un dels dos tingui dificultats, com ens donarem permís per intervenir quan ens sentim sobrepassats per la situació. Treballar en equip és mostrar a l’altre les nostres febleses, i quan parlem d’educar als nostres fills i filles aquest potser és una de les dificultats més grans. No és caure en el victimisme paralitzant, de pensar que soc un mal pare o mare, que ho fa tot malament. 

El primer pas seria reconèixer-nos-les, quines son les nostres fortaleses i dificultats? Nosaltres som pacients i en canvi la nostra parella al segon avís ja crida? Sabem acompanyar-los a fer els deures sense posar-nos nervioses si es distreuen o si a la cinquena encara no ha entès el que li volem explicar? Hi ha algun dels nostres fills o filles que ens treu de polleguera més sovint que els altres? Ens costa mediar amb els conflictes de la nostra filla i en canvi tenim facilitat per fer-ho amb el petit? Pensem-ho primer per separat i després parlem-ne, no ens faci por afrontar les nostres diferències a l’hora de valorar les estratègies educatives que tenim. Aprofitem el punt de vista que ens aporta l’altre, ja sabem que des de fora del conflicte tot es veu fàcil, però no menysvalorem aquesta visió al contrari. Donem-li permís a la nostra parella perquè ens doni la seva opinió sobre quines coses veu ella que ens fan saltar, en quin punt en posem a cridar i perdem la paciència. I a l’inrevés es clar, sentim-nos equip, deixem de pensar que ho podem fer tot, perquè hi ha coses que ens costen més que a l’altre i serà sa admetre-ho per nosaltres i sobretot pels nostres fills i filles. Hi ha parelles que tenen una mena de pacte implícit de llibertat de càtedra en quan criteris i maneres de fer de cadascun. Donant per descomptat que és territori prohibit opinar, posar en qüestió certs mètodes sinó els compartim. I aquesta pràctica dificultat a l’adult que té certes dificultats perquè potser ni se n’adona que crida especialment a l’un dels seus tres fills i que sempre és ell l’ase dels cops. Tampoc li estem facilitant estratègies noves per fer-ho diferent. I cal tenir en compte que si posem en una balança el dret de l’adult de no sentir-se qüestionat o assenyalat, i el perjudici que pot estar causant en l’infant, la balança sempre s’haurà de decantar cap a l’infant. Si fos enmig d’un partit bàsquet , segur que no el deixaríem sol davant tres jugadors de l’altre equip, i segur que ell no se sentiria qüestionat. Perquè si que ens passa quan parlem d’educar als nostres fills i filles? No sabem actuar com a equip, sovint perquè no ens hem ni parat a llistar amb paper i llapis a la ma, les nostres potencialitat i també les nostres dificultats, i no hem fet el mateix amb la nostra parella i després ho hem compartit. El següent pas seria treballar-nos personalment totes aquestes dificultats, valorar d’on venen? Perquè actuem com ho fem? Però sense voluntat d’aprofundir més de moment, tenim un recurs, que dorm cada dia al nostre costat i que no estem aprofitant. Quants cursos, tallers, llibres i teambuildings hem dedicat per aprendre a treballar millor en equip a la feina? I amb la teva parella, has considerat mai que junts podeu ser molt millors mares i pares pels vostres fills i filles? A què espereu per començar a ser un veritable equip..!