Qui no ha dit alguna cop per acabar una conversa, «perquè això és així i punt!»? A vegades ens resulta difícil dialogar amb els nostres fills i filles, ens podem trobar enmig d’una conversa interminable en la que nosaltres volem donar moltes explicacions per motivar el nostre punt de vista o decisió. En funció de l’edat dels infants les respostes i contra arguments poden ser múltiples, i és un fet que hem de valorar abans de començar la conversa. Si el nostre fill o filla té menys de 5 anys, és preferible no allargar-nos massa amb les nostres raons. Cal donar explicacions però poques i curtes, no repetir fins a la sacietat les mateixes coses, perquè ja ens han entès, si son petits avalem el que senten, estan enfadats perquè volen menjar un gelat i els hi hem dit que no. No desacreditem el seu enuig, dient-li que son tonteries plorar per un gelat, o amb amenaces o xantatges. Descentrem la mirada del conflicte, deixem de parlar del gelat que no tindrà, i centrem-lo en l’alternativa, tot i que volies un gelat, quina altra cosa voldries entre aquestes opcions? El deixem triar entre opcions que sabem que son vàlides per nosaltres, per no tornar a obrir un nou conflicte si ens demana un caramel per postres, per exemple. Si són nens o nenes més grans, podem estendre’ns més en les explicacions però tampoc donar-los un sermó, perquè als dos minuts hauran desconnectat i ja no ens escoltaran. També podem retornar-los la pregunta, perquè sovint saben perfectament perquè no els deixem fer les coses, ja coneixen els nostres punts de vista i arguments. Perquè creus que no t’hi deixo anar? Deixem-los parlar, no estiguem escoltant-los amb la idea de respondre’ls com si es tractés d’un partit de tenis. No tenim perquè guanyar cap batalla dialèctica.

El «I punt...» és el final al que recorrem quan ja no sabem que més dir, quan se’ns acaben els recursos per convèncer el nostre fill o filla amb arguments. Sovint darrera de les nostres explicacions s’amaga la intenció de convèncer-los de les nostres raons perquè acatin de gust les nostres decisions. I això, tinguin l’edat que tinguin, el més probable és que no passi. Perquè tot i que puguin entendre perfectament el que els estem explicant continuen sense voler-ho acceptar. Plou i no podem anar a la piscina, ni tant sols és quelcom que depengui de nosaltres, però pot ser que s’enfadi amb nosaltres, i nosaltres acabem saltant amb el he dit que no anirem a la piscina i punt! 

Darrera del «i punt», també s’amaga la imposició de l’adult vers l’infant, perquè ho dic jo i tu ho has d’acatar, i la última paraula la tindré jo, no et dono dret a replicar, no pots dir res més. Potser pensareu que estic exagerant, que és una frase feta, però les paraules són molt poderoses, penseu-hi un moment... Canvieu els papers, com us sentiríeu si el «i punt...» us el digués la vostra parella?

Dialogar és un art que cal aprendre i que no ens ensenyen enlloc, i en realitat a través de la paraula i de la comunicació no verbal és com eduquem i transmetem als nostres fills i filles tots els missatges de manera conscient o inconscient. Deixareu a l’atzar les paraules que els dieu?